diumenge, 12 d’octubre de 2008

Acte homenatge a LLuís Maria Xirinachs


L'agost de 2007 Lluís Maria Xirinachs va morir en el més absolut silienci. Un any després, i gràcies a una iniciativa privada, li retrem homenatge a la persona que va donar la seva vida pel seu poble, i ho farem de la manera més sorollosa.

El 13 d'octubre de 2008, a les 9 del vespre, al Palau de la Música començarà un homenatge d'uns 90 minuts ple de sorpreses i emocions.

Tindrem intervencions a càrrec d'Oriol Junqueras, Víctor Alexandre, Mossèn Dalmau, Josep Guia, Rosa Calafat, Lluís Planes i Arcadi Oliveres.

El toc musical el posaran De Calaix, la Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris, Manel Camp i Jaume Arnella.

També hi haurà la projecció d'un vídeo amb declaracions de diverses personalitats que han volgut mostrar el seu recolzament a l'homenatge.

divendres, 25 de juliol de 2008

Benzines ecològiques a 0,60 € el litre?

Us imagineu que, ara que els preus de les benzines s'han disparat per sobre dels 1,3 €/litre, descobrissin un nou tipus de combustible ecològic a meitat de preu que el convencional? Doncs no és cap fantasia. L'empresa Ecofa S.A. presentà recentment a Cartagena (Múrcia) un combustible compatible amb els vehicles actuals de benzina i gasoil lliure de plom i sofre. Aquest 'ecopetroli' s'obté per la fermentació bacteriana de residus orgànics (com la brossa domèstica) i de rebutjos agrícoles i forestals (com per exemple les podes i esporgues). La reacció microbiana, en què intervenen bacteris de la família firmicutes, E. coli i diferents llevats, requereix de 7 a 8 dies per transformar la matèria orgànica i vegetal en un tipus de parafina groguenca de qualitats similars al petroli. L'avantatge d'aquest combustible és divers: emet menys CO2 a l'atmosfera que el convencional i, com no s'extreu del subsòl, no presenta en la seva composició ni plom ni sofre. A més, i a diferència del que passa amb els biocombustibles més coneguts com el bioetanol i el biodiesel, en no fer servir per a la seva elaboració ni cereals ni oleaginoses no es contribueix a l'escalada global de preus dels aliments.

El cost de producció volta els 0,15-0,20 € /litre i en un termini inferior a un any pot estar disponible en el mercat a 0,6-0,8 € /litre. Inclús, Francisco Angulo Lafuente, el descobridor de la recció microbiana, apunta que en un futur fóra possible millorar la producció i reduir costos.

Actualment per al procés d'elaboració d'un litre d'aquest 'ecopetroli' es requereixen 10 kg de residus i la seva elaboració sembla senzilla: afegir els residus en el reactor on són els microorganismes, deixar que actuïn i extreure la substància liposoluble resultant per simple decantació. Aquesta simplicitat del procés contrasta amb la de l'elaboració del bioetanol que requeriex de l'energèticament cara destil-lació.

Aquest tipus de combustible pot produir-se per arreu i segueix els principis d'autonomia i descentralització energètica que contrasten amb el que ens imposen les petrolieres: dependència.

diumenge, 22 de juny de 2008

La benzina segueix barata

La crisi energètica d'aquests dies no és cap novetat i ja fou anunciada el 2004 per l'Agència Internacional de l'Energia (AIE). Una de les previsions apunta que en el 2011, en un escenari de creixement com l'actual i respecte al petroli, l'oferta no cobrirà la demanda i els preus s'enfilaran d'una manera encara molt més desproporcionada. En aquest sentit, el preu actual del barril de petroli (uns 140$) pot arribar en menys d'un mes als 150$ i, segons els operadors petroliers russos de Gazprom, en menys d'un any el barril Brent assolirà fàcilment els 250$. Això, sense que oficialment els experts reconeguin que s'ha arribat al sostre de producció màxim o "peak oil".

El preuat i desitjat barril Brent té una capacitat aproximada de 160 litres d'un tipus de petroli lleuger i de bona qualitat que prové de la Mar del Nord i que es destina en un 50% al transport, en un 35% a l'ús industrial/residencial i el 15% restant el consumeix la indústria manufacturera productora de plàstics, fertilitzants, fibres sintètiques, fàrmacs, etc. Un barril Brent el cru del qual avui en dia està gairebé exhaurit ja que els jaciments que el produeixen d'ençà la seva descoberta en els anys 70 es troben quasi esgotats. Tanmateix, aquest tipus de cru segueix sent un valuós indicador per als mercats i per al diagnòstic de l'estat econòmic d'aquest món massa globalitzat.

Però, si prenem la hipòtesi que per arribar al "peak oil" encara en queden uns pocs d'anys, per què s'està produint aquesta escalada dels preus? Les causes podrien englobar-se en quatre fets coincidents en el temps: el considerable augment de la demanda (afavorit per les economies emergents com la de la Xina, la Índia o el Brasil que deixen de ser pobres i demanen formar part del primer món), una capacitat d'oferta estancada (pocs nous jaciments i els existents obsolets, vells i mancats d'inversió), el preu d'un dòlar baix i la inversió especulativa que aposta per les matèries primeres (compra de futurs, fons d'inversió i fons de pensions que acaparen petroli, etc.)

Malgrat tot, no cal que patim ja que el preu de la benzina encara va barat segons el que es desprèn d'un sorprenent article publicat el passat 6 de juny pel diari francès Le Monde. Benzina barata sempre i quan mesurem el seu cost, no en euros corrents, sinó en el nombre d'hores que hem de treballar per poder-la comprar. Així, i prenent com a referència el salari mínim de l'Estat francès, mentre el 1974 amb una hora de treball es podien comprar 3 litres, avui el salari percebut per 60 minuts equival a 4,5 litres. Tot plegat és una manera optimista de veure l'actual crisi del model energètic en què estem immersos. A més, aquesta apujada de preus hauria de servir perquè es produís una important reducció d'un tipus de consum energètic insostenible, causant de l'escalfor del planeta i del canvi climàtic.

Tot plegat ens fa pensar que s'està acabant un cicle de benestar per al primer món que d'ençà la meitat de la dècada dels vuitanta no s'ha aturat i que, per tant, els actuals ritmes de creixement ens els hauríem de replantejar. Com fer-ho? En la solució alguns troben un problema.

divendres, 20 de juny de 2008

Junts per Catalunya!

Dimecres 25 de juny, 20 h TNC, Acte d'unitat ciutadana

Tots els que considerem il-legítima la intervenció del Tribunal Constitucional.
Tots els que pensem que ja n'hi ha prou de pactes trencats i de promeses incomplertes.
Des d'Òmnium Cultural es convoca tot el catalanisme per fer-nos respectar.

Dóna ressò a aquest missatge.
Junts per Catalunya!



dissabte, 7 de juny de 2008

Avui commemorem la revolta del Corpus de Sang

La data del 7 de juny de 1640 és considerada de forma oficial com la de l'inici de la Guerra dels Segadors. En la versió antiga de l'himne Els Segadors, interpretada magistralment pel cantautor Rafael Subirachs, es detallen les trifulgues de la revolta iniciada a Barcelona contra els excessos de la monarquia hispànica:

Catalunya comtat gran / qui t'ha vist tan rica i plena?
Ara el rei / nostre senyor / declarada ens té la guerra.

Segueu arran, / segueu arran que la palla va cara, / segueu arran!

El comte Duc d'Olivars / temps a ca li burxa l'orella:
ara és hora nostre rei, / ara és hora que fem guerra
contra tots els catalans, / ja ho veieu quina n'han feta.

Passaran viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
ja n'han cremada una església / que Santa Coloma es veia,
cremant albes i casures, / cremant calces i patenes;
del pa que no n'era blanc, / deien que era massa negre
i en donaven als cavalls / tot per dessolar la terra;
del vi que no n'era bo, / deien que era massa agre
i en regaven els carrers / tot per dessolar la terra;
al davant dels seus parents / deshonraven les donzelles
i mataven als seus pares / si de mal donaven queixa.

Ja en daren part al virrei / del mal que aquells soldats feien;
llicència els he donat jo, / molta més se'n poden prendre.
En sentir-ne tot això / se'ns ha avalotat la terra,
en sentir-ne tot això / se'ns ha avalotat la terra.

Ja entraren a Barcelona / cent persones forasteres
amb el nom de segadors / perquè n'eren temps de sega;
de tres guardes que n'hi ha / ja n'han mort a la primera;
anaren a la presó, / han alliberat als presos,
hagueren els diputats / i els jutges de l'Audiència
i mataren al virrei / al fugir-ne la galera.

El bisbe els va beneir / amb la mà dreta i l'esquerra;
on és vostre capità?, / quina és vostra bandera?
Ja van treure al bon Jesús / tot cobert amb un vel negre,
ja van treure al bon Jesús / tot cobert amb un vel negre.
Aquí és nostre capità, / aquesta és nostra bandera;

A les armes catalans / que el rei ens declara guerra!

Segueu arran, / segueu arran que la palla va cara,
segueu arran, / segueu arran, / segueu arran,
segueu arran, / segueu arran!

dissabte, 31 de maig de 2008

A propòsit del congrés d'Esquerra

A aquests dies, tan crítics i difícils per a ERC, li escauen més que mai la lletra de la cançó d'en Raimon "Quatre rius de sang", aquella que diu (...) corral ple de baralles entre els que es diuen germans, és el que hem trobat (...). Els quatre rius, els quatre corrents interns, podríem afegir.

I és que resulta lamentable que es donin lluites intestines dins d'un partit que suposadament ens hauria de conduir al nostre preuat alliberament nacional. Però els quadres d'Esquerra s'entesten en posicionar-se de la millor manera possible en els mitjans de comunicació per tal d'influir en la militància i controlar a posteriori l'aparell. Malament, ja que la societat catalana necessita una ERC forta, ben unida, cohesionada i no una olla de grills on sembla que prevalen més els interessos partidistes i personals abans que els del país.

A propòsit del congrés que el partit celebrarà la setmana vinent, s'estan destapant un seguit de fronts entre els diferents líders dels corrents d'Esquerra que podrien produir ferides de difícil guariment. Fóra un error i un luxe que aquestes sigles històriques no es poden permetre el tornar a reviure una dolorosa escissió com la viscuda en la dècada passada.

Les quatre propostes que es presenten a la militància hauran de tendir ponts d'unió l'endemà mateix del dia 7 de juny per foragitar la divisió i reconduir els corrents cap a la germanor. Per això, la nova direcció hauria de quedar integrada per aquestes quatre sensibilitats tot evitant les inútils exclusions en els òrgans de decisió del partit; més encara quan totes les candidatures disposen del seu considerable pes específic entre la militància.

Llegint la premsa i les cartes que en ella es publiquen de determinats militants, sembla com si tothom volgués ofendre al màxim a un adversari que es troba dins de la mateixa organització. Un adversari que, no s'ha d'oblidar, és alhora company i ha de romandre en la mateixa barca a partir del diumenge de la setmana vinent. Un adversari que hauria de ser aliat necessari per assolir l'objectiu que el país necessita: la independència.

Els mitjans, no se sap ben bé amb quina finalitat, insisteixen en posar èmfasi en les desavinences. Que si les dos candidatures més oficials (més oficials, en tant que ja hi són a la direcció) tenen líders irreconciliables, que si la candidatura d'en Carretero és la més rupturista, que si Esquerra Independentista ..., tan és, es ressalta la mala llet i no allò que hauria de ser principi en una organització republicana: la fraternitat.

Certament, tornant a les analogies i diferències programàtiques, la candidatura de Reagrupament.cat estaria disposada a passar a l'oposició i trencar amb el govern de coalició del Principat. El seu posicionament presenta un programa trencador amb l'establishment actual i, després de veure el poc respecte que ens tenen des del "gobierno de España" és del tot raonable trencar qualsevol lligam amb els socialistes i formar, des de totes les oposicions parlamentàries possibles, un front comú obert contra el PSOE. Resultaria una opció lògica i coherent. Però, l'estratègia del Pacte del Tinell del 2003 com la decisió de fer president Montilla en el 2006 ja han arribat a un atzucac i no tenen més recorregut? Tot el que fa el Consell Executiu des del Palau de Sant Jaume està mal fet? No encerten una? No han tingut pes les influències catalanistes d'Esquerra en molts dels últims posicionaments sorprenentment sobiranistes del Molt Honorable? Són totes elles preguntes que la militància haurà de valorar en el congrés per tal que la direcció i la ponència que resulti sigui i inclogui la millor estratègia per a la nació catalana.

Com és ben sabut, a més de Reagrupament.cat, Esquerra Independentista també defensaria una postura més crítica amb l'estratègia general que manté la direcció actual del partit, no obstant, d'entrada no sortirien del Govern d'Entesa abans no haver renegociat els acords amb el PSC per mantenir-se dins de l'executiu.

Realment no crec que ni la gent de Carretero, que ha demostrat sobrada lleialtat malgrat el bandejament a què han estat sotmesos, ni els d'Uriel Bertran i en Jaume Renyer, de no imposar-se les seves tesis en la ponència final, facin cap moviment que posi en perill la unitat del partit.

Les crítiques contra Carretero per part de seguidors de Gent d'Esquerra han estat ferotges i poc mesurades (com exemple, llegiu la carta de l'Eduard Voltas publicada aquesta setmana al diari Avui), però el doctor de Puigcerdà acostumat està a entomar-les i, fins i tot, resisteix a la marginació que li imposaren per mostrar-se massa díscol amb els socialistes espanyols. A la figura de l'ex-conseller de Governació en el govern de Maragall se li ha d'agrair la capacitat de crítica contra les formes de l'aparell massa meselles amb els poders del carrer Nicaragua. Ja en el seu dia fou el primer dissident de les tesis oficialistes i, potser per ordre del "compañero" Zapatero, fou expulsat d'allò que ell comparà amb el Dragon-khan. Malgrat tot, la seva valentia i coherència ideològica ha deixat una petjada que segur pot arrossegar a bona part d'una militància sempre poc previsible.

Si ja fa cert temps que es diu i se sap que l'anomenat aparell d'Esquerra el domina el, de moment, secretari general Joan Puigcercós, és la imprevisibilitat de les bases el factor que ha posat nerviós als de Gent d'Esquerra en mostrar-se sovint massa agressius en les seves intervencions públiques contra aquells a qui consideren adversaris per al control del partit.

Si es humà el voler tenir certa coneixença de tot allò que ens envolta, no és menys cert que caure en l'obsessió pel control absolut de quelcom pot, en el cas d'una organització política, caure en formes que tendeixen a conductes poc democràtiques, gens conciliadores, menys obertes i més aviat dictatorials. La secretaria general d'un partit democràtic no ha de centrar-se exclusivament en el coneixement de les afinitats de les bases, sinó en la direcció executiva del full de ruta que s'hagi auto-imposat democràticament la militància. Aquesta és bàsicament la seva funció i no altra (menys encara assetjar a aquells que no consideres de la teva corda!).

La crisi o la ruptura per sempre poden venir, al meu entendre, sobretot pel xoc de les 2 candidatures que disposen de més mitjans car gaudeixen de l'avantatge que els proporciona la direcció del partit, les conselleries i els alts càrrecs públics. És la manca d'encaix dels resultats que produeixi el congrés, primer, i les primàries per a la candidatura a la presidència de la Generalitat, després, per part dels líders de Gent d'Esquerra i d'ERC-Futur-2014 el que pot fer trontollar l'estabilitat futura. La mala maror entre els pesos pesants Puigcercós i Carod ja ve de fa temps. Havien mantingut un cert equilibri en repartir-se càrrecs governatius i de direcció dins d'Esquerra però, han estat els mals resultats electorals de les generals espanyoles d'enguany l'excusa que el secretari general ha fet servir per llançar l'atac contra el seu president i intentar aconseguir el lideratge absolut. Certament, l'ambició hauria de tenir certs límits. Esperem que aquests límits els hi posi la militància el 7 juny.

dilluns, 19 de maig de 2008

Sobre l'incident nuclear d'Ascó

El nº 1889 de la revista Presència -setmanari que s'encarta conjuntament a les edicions dels caps de setmana del diari El Punt- tracta de l'alarma nuclear sorgida a Ascó com a conseqüència de l'incident del passat 26 de novembre en la central d'Ascó I. De la lectura del citat dossier podem extreure reflexions que, més que tranquil·litzadores, ens poden fer agafar molta basarda i alertar-nos del perill nuclear que plana sobre el territori dels PP.CC.

L'incident nuclear, considerat de moment com de nivell 2 segons l'escala INES (*), és conegut gràcies a la denúncia feta per Greenpeace durant la primera setmana del mes d'abril en detectar nivells anormals de partícules radioactives. Si no hagués intervingut l'organització ecologista molt possiblement mai s'hagués fet públic l'afer. Independentment de les repercussions que el fet pugui tenir a nivell mediambiental i de salut pública, potser ens hauria de preocupar més encara l'obscurantisme i negligència que han demostrat els gestors de la central (Associació Nuclear Ascó Vandellòs -ANAV- controlada per Endesa i Iberdrola) i l'organisme públic de control (el Consell de Seguretat Nuclear -CSN).

Una breu seqüència dels fets que demostra la total manca de control per part dels organismes competents en el cas d'Ascó I podria ser aquesta:
  • L'incident es produeix el 26 de novembre del 2007;
  • l'opinió pública coneix del cas durant les primeries del mes d'abril d'enguany no perquè ho comuniqués el CSN sinó per les indagacions d'una entitat independent (Greenpeace)
  • el CSN destitueix als màxims responsables de la central (la qual cosa ja confirma que ha hagut una pèssima gestió del risc);
  • en no aplicar-se les mesures correctores pertinents, les partícules radioactives no queden retingudes en el perímetre de les instal-lacions nuclears i es detecten més partícules en un magatzem de ferralla situat a 60 Km de la central (a la Selva del Camp);
  • el camió que transportava la ferralla sortida d'Ascó I no va passar per cap detector i va ser a posteriori la deixalleria receptora qui detecta la radioactivitat i qui comunica la situació;
  • l'inspector permanent que té el CSN a Ascó s'inhibeix en tot moment i les alarmes les van activant persones alienes al complex nuclear (els ecologistes, la deixalleria, etc.);
  • la pressió mediàtica força a fer controls radioactius a totes les persones que han tingut contacte amb la central (com per exemple els escolars de Girona que visitaren Ascó I a finals del 2007)
Respecte l'activitat radioactiva reconeguda:
  • inicialment la central parla de 0,235 MBq;
  • el 14 d'abril el CSN reconeix 84,95 MBq;
  • però el 15 de maig el CSN ja parla de 176,78 MBq (750 vegades la radioactivitat feta pública en un primer moment);
  • Greenpeace estima la radioactivitat en 500 MBq
A la llum d'aquests fets, si s'espera que tota instal-lació nuclear disposi d'uns programes o protocols d'actuació en cas de produir-se irregularitats, no es pot dir que en el cas d'Ascó s'hagin activat. Per tot plegat podem concloure que la gestió de l'incident per part de l'ANAV com la supervisió del CSN han estat nefastes i haurien de comportar les sancions que escaiguin segons el marc legal. Segons Greenpeace, l'actuació dels responsables de la central nuclear d'Ascó pot qualificar-se de delictiva. La Fiscalia de Tarragona, gràcies a la informació aportada pels ecologistes, ja ha iniciat diligències penals. Esperem que de les males actuacions es depurin responsabilitats i que no quedin, com sol passar amb tot allò que envolta el negoci nuclear, impunes.

L'amenaça constant que se cerneix sobre el territori, la sensació que tenim els ciutadans d'indefensió, la impossibilitat de controlar amb garanties les possibles fuites radioactives de les centrals així com les terribles repercussions que poden tenir sobre el medi i la població són causes més que suficients perquè l'administració competent faci prevaler el principi de precaució i cautela i elabori i executi un programa de tancament de totes les centrals nuclears. Les promeses electorals de Zapatero de clausurar progressivament les centrals haurien de complir-se però, malauradament, ja se sap què passa amb tot allò que promet aquest eminent estadista.

(*) escala amb un màxim de 7 nivells; el nivell 2 correspon a incidents restringits al perímetre d'una central on únicament es veuen afectats personal de la central; si les partícules radioactives traspassen el recinte nuclear passa a catalogar-se com a incident de nivell 3; el cas de la central de Txernòbil del 1986 es considerà com a accident nuclear de nivell 7.