dissabte, 31 de maig del 2008

A propòsit del congrés d'Esquerra

A aquests dies, tan crítics i difícils per a ERC, li escauen més que mai la lletra de la cançó d'en Raimon "Quatre rius de sang", aquella que diu (...) corral ple de baralles entre els que es diuen germans, és el que hem trobat (...). Els quatre rius, els quatre corrents interns, podríem afegir.

I és que resulta lamentable que es donin lluites intestines dins d'un partit que suposadament ens hauria de conduir al nostre preuat alliberament nacional. Però els quadres d'Esquerra s'entesten en posicionar-se de la millor manera possible en els mitjans de comunicació per tal d'influir en la militància i controlar a posteriori l'aparell. Malament, ja que la societat catalana necessita una ERC forta, ben unida, cohesionada i no una olla de grills on sembla que prevalen més els interessos partidistes i personals abans que els del país.

A propòsit del congrés que el partit celebrarà la setmana vinent, s'estan destapant un seguit de fronts entre els diferents líders dels corrents d'Esquerra que podrien produir ferides de difícil guariment. Fóra un error i un luxe que aquestes sigles històriques no es poden permetre el tornar a reviure una dolorosa escissió com la viscuda en la dècada passada.

Les quatre propostes que es presenten a la militància hauran de tendir ponts d'unió l'endemà mateix del dia 7 de juny per foragitar la divisió i reconduir els corrents cap a la germanor. Per això, la nova direcció hauria de quedar integrada per aquestes quatre sensibilitats tot evitant les inútils exclusions en els òrgans de decisió del partit; més encara quan totes les candidatures disposen del seu considerable pes específic entre la militància.

Llegint la premsa i les cartes que en ella es publiquen de determinats militants, sembla com si tothom volgués ofendre al màxim a un adversari que es troba dins de la mateixa organització. Un adversari que, no s'ha d'oblidar, és alhora company i ha de romandre en la mateixa barca a partir del diumenge de la setmana vinent. Un adversari que hauria de ser aliat necessari per assolir l'objectiu que el país necessita: la independència.

Els mitjans, no se sap ben bé amb quina finalitat, insisteixen en posar èmfasi en les desavinences. Que si les dos candidatures més oficials (més oficials, en tant que ja hi són a la direcció) tenen líders irreconciliables, que si la candidatura d'en Carretero és la més rupturista, que si Esquerra Independentista ..., tan és, es ressalta la mala llet i no allò que hauria de ser principi en una organització republicana: la fraternitat.

Certament, tornant a les analogies i diferències programàtiques, la candidatura de Reagrupament.cat estaria disposada a passar a l'oposició i trencar amb el govern de coalició del Principat. El seu posicionament presenta un programa trencador amb l'establishment actual i, després de veure el poc respecte que ens tenen des del "gobierno de España" és del tot raonable trencar qualsevol lligam amb els socialistes i formar, des de totes les oposicions parlamentàries possibles, un front comú obert contra el PSOE. Resultaria una opció lògica i coherent. Però, l'estratègia del Pacte del Tinell del 2003 com la decisió de fer president Montilla en el 2006 ja han arribat a un atzucac i no tenen més recorregut? Tot el que fa el Consell Executiu des del Palau de Sant Jaume està mal fet? No encerten una? No han tingut pes les influències catalanistes d'Esquerra en molts dels últims posicionaments sorprenentment sobiranistes del Molt Honorable? Són totes elles preguntes que la militància haurà de valorar en el congrés per tal que la direcció i la ponència que resulti sigui i inclogui la millor estratègia per a la nació catalana.

Com és ben sabut, a més de Reagrupament.cat, Esquerra Independentista també defensaria una postura més crítica amb l'estratègia general que manté la direcció actual del partit, no obstant, d'entrada no sortirien del Govern d'Entesa abans no haver renegociat els acords amb el PSC per mantenir-se dins de l'executiu.

Realment no crec que ni la gent de Carretero, que ha demostrat sobrada lleialtat malgrat el bandejament a què han estat sotmesos, ni els d'Uriel Bertran i en Jaume Renyer, de no imposar-se les seves tesis en la ponència final, facin cap moviment que posi en perill la unitat del partit.

Les crítiques contra Carretero per part de seguidors de Gent d'Esquerra han estat ferotges i poc mesurades (com exemple, llegiu la carta de l'Eduard Voltas publicada aquesta setmana al diari Avui), però el doctor de Puigcerdà acostumat està a entomar-les i, fins i tot, resisteix a la marginació que li imposaren per mostrar-se massa díscol amb els socialistes espanyols. A la figura de l'ex-conseller de Governació en el govern de Maragall se li ha d'agrair la capacitat de crítica contra les formes de l'aparell massa meselles amb els poders del carrer Nicaragua. Ja en el seu dia fou el primer dissident de les tesis oficialistes i, potser per ordre del "compañero" Zapatero, fou expulsat d'allò que ell comparà amb el Dragon-khan. Malgrat tot, la seva valentia i coherència ideològica ha deixat una petjada que segur pot arrossegar a bona part d'una militància sempre poc previsible.

Si ja fa cert temps que es diu i se sap que l'anomenat aparell d'Esquerra el domina el, de moment, secretari general Joan Puigcercós, és la imprevisibilitat de les bases el factor que ha posat nerviós als de Gent d'Esquerra en mostrar-se sovint massa agressius en les seves intervencions públiques contra aquells a qui consideren adversaris per al control del partit.

Si es humà el voler tenir certa coneixença de tot allò que ens envolta, no és menys cert que caure en l'obsessió pel control absolut de quelcom pot, en el cas d'una organització política, caure en formes que tendeixen a conductes poc democràtiques, gens conciliadores, menys obertes i més aviat dictatorials. La secretaria general d'un partit democràtic no ha de centrar-se exclusivament en el coneixement de les afinitats de les bases, sinó en la direcció executiva del full de ruta que s'hagi auto-imposat democràticament la militància. Aquesta és bàsicament la seva funció i no altra (menys encara assetjar a aquells que no consideres de la teva corda!).

La crisi o la ruptura per sempre poden venir, al meu entendre, sobretot pel xoc de les 2 candidatures que disposen de més mitjans car gaudeixen de l'avantatge que els proporciona la direcció del partit, les conselleries i els alts càrrecs públics. És la manca d'encaix dels resultats que produeixi el congrés, primer, i les primàries per a la candidatura a la presidència de la Generalitat, després, per part dels líders de Gent d'Esquerra i d'ERC-Futur-2014 el que pot fer trontollar l'estabilitat futura. La mala maror entre els pesos pesants Puigcercós i Carod ja ve de fa temps. Havien mantingut un cert equilibri en repartir-se càrrecs governatius i de direcció dins d'Esquerra però, han estat els mals resultats electorals de les generals espanyoles d'enguany l'excusa que el secretari general ha fet servir per llançar l'atac contra el seu president i intentar aconseguir el lideratge absolut. Certament, l'ambició hauria de tenir certs límits. Esperem que aquests límits els hi posi la militància el 7 juny.