Un tribunal sense cap credibilitat

L'espectacle lamentable de mercadeig del Tribunal Constitucional que estem presenciant últimament està posant en evidència de l'opinió pública internacional l'anquilosat, poc democràtic i contradictori model constitucional del Regne d'Espanya. Qualsevol tribunal constitucional del món, en tant que òrgan d'arbitri que vetlla per la coherència de lleis i reglaments emanats de textos constitucionals, ha de poder demostrar rigor, prestigi i, fonamentalment, independència. Malauradament en l'actualitat cap d'aquestes 3 premisses enunciades abans es donen en aquest òrgan. La independència és del tot absent quan els seus membres estan totalment polititzats i a disposició dels designis dels 2 grans partits polítics que, no obstant i per alguna cosa, els varen proposar.

La lluita entre els magistrats d'aquest alt tribunal consisteix en anul-lar a aquells de tendència política contrària per tal d'imposar-se en els plens i, per tant, controlar l'òrgan mateix. Fins ara la direcció quedava de part del PSOE en disposar dels favors de la presidenta Maria Emília Casas i el seu vot de qualitat que desfeia l'empat tècnic entre els 6 membres pro-PP i 6 pro-PSOE. L'objectiu dels conservadors era, de feia temps, molt clar: capgirar la tendència ideològica del Tribunal amb l'objectiu inequívoc de tombar l'Estatut autonòmic de Catalunya davant dels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel PP que a aquest òrgan li toca resoldre.

En dret administratiu no tenen la mateixa consideració els reglaments, les lleis, les lleis orgàniques i els estatuts d'autonòmia. No obstant, en el model constitucional espanyol, que en part respecta aquest axioma, els estatuts autonòmics de les comunitats històriques també són considerats meres lleis orgàniques i, per tant i aquí està el parany, queden subjugades a l'arbitri del Tribunal Constitucional. De res haurà servit el referèndum de ratificació per part del poble de Catalunya d'un estatut de per si ple de renúncies i retallat si el Constitucional el considera allunyat de l'esperit de la Carta Magna del 78. Així que el petit acte de sobirania popular exercit des del Principat el juny del 2006 quedarà anorreat per aquesta mena de consell de savis enclaustrats en un búnquer daurat que disposen del poder de decidir el que convé o no convé a la ciutadania. Alguna cosa falla quan una llei votada en referèndum pel poble ha de sotmetre's a posteriori a veredicte i vist-i-plau d'un tribunal tal i com queda recollit en el titol IX constitucional. I d'això en diuen al Regne d'Espanya democràcia?

Ai, no m'estranya que la dreta cavernària hagi estat i estigui tan a gust amb aquesta "constitució democràtica" quan es convertí des del seu inici en la fidel expressió "del atado i bien atado" de què presumia el cap de l'estat de l'antic règim respecte del futur de les possessions del seu feu en el moment que ell faltés.

El sistema constitucional espanyol té una història ja prou dilatada com perquè pugui reforma-se i superar la rigidesa i contradiccions que els constituents de la transició van imposar en aquell context ple de pors i incerteses. No obstant, al partit espanyol autodefinit com a progressista li fa pànic una reforma en profunditat i únicament es planteja, en total sintonia amb el PP, modificar molt parcialment algunes disposicions com ara les referents a la successió del cap de l'Estat per evitar la desigualtat de gènere o introduir una breu reforma del Senat. Tot plegat, maquillatge però sense canviar allò que és substancial del model d'Estat.

La progressia espanyola porta més de 40 anys venent-se per arreu del món com a classe política solvent i amb capacitat de transformar i modernitzar un estat espanyol basat en models rancis i antics. Que valgui com a exemple la famosa frase del jacobí Alfonso Guerra que reblava allò de "a España no la va a conocer ni su puta madre!" en un dels mítings de la campanya electoral del 1982 que els catapultà fins a la Moncloa. Però, realment aquesta classe política és transformadora i la societat espanyola pot ser considerada oberta i amb capacitat per encabir transformacions?

A vista d'un observador internacional, el tarannà democràtic de la ciutadania espanyola podria ser avaluat en tant demostrés capacitat per impulsar una veritable reforma del seu text constitucional en forçar a la seva classe política perquè ho fes possible. La mentalitat oberta i democràtica dels espanyols quedaria demostrada quan, sense complexos, modernitzessin les estructures de l'estat, es plantegessin el manteniment de la monarquia com a model polític, reconeguessin la plurinacionalitat dels seus dominis i respectessin el dret a decidir de les nacions sense estat que històricament han sotmès. Em temo que si això es produís ja no estaríem parlant d'Espanya perquè, lamentablement, en el pòsit últim de la ment de l'espanyol queda sempre quelcom d'intransigent, poc flexible i tancat.

La creació o fundació d'una Espanya federal seria un fet inèdit en la seva curta història com a estat i, pel que estem veient, gairebé impossible. Per tant, per a la nació catalana el sistema constitucional espanyol dóna el que dóna i cal que se'n surti sense demora si no vol restar emmanillada presenciant amb resignació la seva premeditada i orquestrada aniquilació per part dels seus captors.

La injustícia lingüística del cas Isanta

L'oficialitat d'una llengua ha de poder-se demostrar i exercir per part de la ciutadania en tots els àmbits de la vida, inclosa el de la justícia. En teoria el català és idioma oficial a Catalunya segons l'article 6 de l'Estatut autonòmic espanyol però, a la pràctica, no podem demostrar que ho sigui en analitzar els següents fets:

• Ana Ingelmo, magistrada presidenta de la secció setena de l'Audiència de Barcelona, impedeix a un testimoni del judici del crim de la Patum declarar en català al·legant el dret de defensa dels acusats.
• Alfons López Tena, vocal del CGPJ, presenta davant d'aquest òrgan de govern del poder judicial una proposta de sanció per a la magistrada i demana portar el cas davant la Fiscalia.
• Segons López Tena, la magistrada vulnera la Constitució, l'Estatut, la Llei del Poder Judicial, la Carta Europea de les llengües regionals i la Declaració Universal dels Drets Humans. Tanmateix considera que la jutge incorre en un delicte de prevaricació i ho posa en coneixement de la Fiscalia del TSJC.

• L'Associació de Juristes en defensa de la Llengua presenta una denúncia.

• El CGPJ, per votació majoritària dels seus membres, desestima qualsevol mesura disciplinària contra Ingelmo i recolza la seva actuació.

Un dels problemes que una comunitat nacional sense estat propi i amb llengua minoritzada ha de superar consisteix en el despreci i la manca de respecte vers la llengua i els seus parlants des de molts dels estaments de poder del país invasor o ocupant. El cas Isanta és un clar exemple d'això i del maltracte que el català pateix i ha patit d'antuvi des de les diverses administracions espanyoles.

Per poder afrontar aquesta situació d'inferioritat els moviments socials en defensa de la llengua han reivindicat i lluitat pel reconeixement legal dels drets lingüístics dels catalanoparlants. Així, i centrant-nos en el Principat, la classe política ha recollit algunes d'aquestes demandes defensives i les ha plasmat jurídicament sovint amb més mancances, renúncies i retards que no pas encerts. En aquest sentit, el repertori legal al qual atenir-nos els ciutadans de Catalunya per poder fer front a aquesta mena d'ultratges lingüístics que patim és més aviat minso i inacabat. El primer Estatut d'Autonomia de la monarquia constitucional reconeix com a pròpia la llengua catalana i l'equipara oficialment a la castellana. Els drets lingüístics que explícitament es detallen en l'estatut del 79 és escasíssim i requereix de la Llei de Política Lingüística promulgada pel Parlament l'any 1998 per poder ampliar les mancances estatutàries. En l'Estatut del 2006 els legisladors són una mica més generosos en incorporar un capítol de disposicions dedicat als drets lingüístics en els àmbits de les administracions públiques, dels usuaris i consumidors i de l'ensenyament. S'avança un xic en igualar el català al castellà respecte a l'obligatorietat del coneixement de la llengua per part de la ciutadania. No obstant, la reivindicació històrica del català com a única llengua oficial no fou tinguda en consideració ni en la proposta estatutària del Parlament.

Però, malgrat tot, els catalans del Principat podem relacionar-nos amb el poder judicial en el nostre idioma? Sí, o almenys així ho podem deduir del vigent estatut autonòmic en fer una breu repassada a algunes disposicions que toquen el tema:

• Dret de no discriminació per raons lingüístiques (art. 32): Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes.

• Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals (art. 33):

1. 33.1. Els ciutadans tenen el dret d'opció lingüística. En les relacions amb les institucions, les organitzacions i les administracions públiques a Catalunya, totes les persones tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin.
2. 33.2. Totes les persones, en les relacions amb l'Administració de justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics, tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin en totes les actuacions judicials, notarials i registrals, i a rebre tota la documentació oficial emesa a Catalunya en la llengua sol·licitada, sense que puguin patir indefensió ni dilacions indegudes a causa de la llengua emprada, ni se'ls pugui exigir cap mena de traducció.
3. 33.3. Per a garantir el dret d'opció lingüística, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l'Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d'acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball.
   
4. 33.4. Per a garantir el dret d'opció lingüística, l'Administració de l'Estat situada a Catalunya ha d'acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de treball.
   
5. 33.5 Els ciutadans de Catalunya tenen el dret de relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal.

• Obligacions del personal al servei de l'Administració de Justícia a Catalunya (art. 102): Els magistrats, els jutges i els fiscals que ocupin una plaça a Catalunya han d'acreditar un coneixement adequat i suficient del català per a fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans en la forma i amb l'abast que determini la llei.

Per a la magistrada del cas Isanta la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol (llei espanyola també coneguda com a de reforma de l'estatut d'autonomia) deu ser paper mullat perquè o desconeix de la seva actual vigència de forma negligent o malintencionadament la omet. En ambdós casos parlaríem de prevaricació ja que sa senyoria es desvia del seu deure i manca a l'obligació del càrrec que exerceix.

La magistrada del cas Isanta discrimina les persones per raons lingüístiques quan prohibeix als testimonis del judici declarar en la seva llengua, que és la pròpia del país i oficial. Per tant, es passa pel forro els article 6 i 32 estatutaris i vulnera l'article 3 de la sacrosanta Constitució que deixa palès el reconeixement de l'oficialitat del català. A més, en tant que tracta de forma desigual a ciutadans de l'Estat espanyol viola l'article 14 constitucional ja que dóna preferència als drets lingüístics dels acusats castellanoparlants per davant dels testimonis que volen expressar-se en català.

A "Los Catoños" i als altres acusats per l'assassinat de Josep Maria Isanta, en tant que ciutadans de Catalunya, els és aplicable l'article 6 de l'Estatut que els obliga al coneixement del català i, per tant, sa senyoria no hauria de tenir en consideració les al-legacions de no enteniment dels testimonis de l'acusació quan l'idioma emprat és el propi del país. En aquest cas, al meu parer, seria inclús il·legítim que l'administració de Justícia per tal de fer valer el dret a defensa posés a disposició dels acusats un servei de traducció simultània.

En un cas com aquest, en què els testimonis de l'acusació estan sent pressionats i amenaçats per l'entorn dels acusats, la Sra. Ana Ingelmo, a més d'aplicar la llei, hauria de procurar més protecció a l'entorn de la víctima i deixar de ser tan garantista i benevolent amb els més que probables assassins de Josep Maria Isanta.