Un tribunal sense cap credibilitat

L'espectacle lamentable de mercadeig del Tribunal Constitucional que estem presenciant últimament està posant en evidència de l'opinió pública internacional l'anquilosat, poc democràtic i contradictori model constitucional del Regne d'Espanya. Qualsevol tribunal constitucional del món, en tant que òrgan d'arbitri que vetlla per la coherència de lleis i reglaments emanats de textos constitucionals, ha de poder demostrar rigor, prestigi i, fonamentalment, independència. Malauradament en l'actualitat cap d'aquestes 3 premisses enunciades abans es donen en aquest òrgan. La independència és del tot absent quan els seus membres estan totalment polititzats i a disposició dels designis dels 2 grans partits polítics que, no obstant i per alguna cosa, els varen proposar.

La lluita entre els magistrats d'aquest alt tribunal consisteix en anul-lar a aquells de tendència política contrària per tal d'imposar-se en els plens i, per tant, controlar l'òrgan mateix. Fins ara la direcció quedava de part del PSOE en disposar dels favors de la presidenta Maria Emília Casas i el seu vot de qualitat que desfeia l'empat tècnic entre els 6 membres pro-PP i 6 pro-PSOE. L'objectiu dels conservadors era, de feia temps, molt clar: capgirar la tendència ideològica del Tribunal amb l'objectiu inequívoc de tombar l'Estatut autonòmic de Catalunya davant dels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel PP que a aquest òrgan li toca resoldre.

En dret administratiu no tenen la mateixa consideració els reglaments, les lleis, les lleis orgàniques i els estatuts d'autonòmia. No obstant, en el model constitucional espanyol, que en part respecta aquest axioma, els estatuts autonòmics de les comunitats històriques també són considerats meres lleis orgàniques i, per tant i aquí està el parany, queden subjugades a l'arbitri del Tribunal Constitucional. De res haurà servit el referèndum de ratificació per part del poble de Catalunya d'un estatut de per si ple de renúncies i retallat si el Constitucional el considera allunyat de l'esperit de la Carta Magna del 78. Així que el petit acte de sobirania popular exercit des del Principat el juny del 2006 quedarà anorreat per aquesta mena de consell de savis enclaustrats en un búnquer daurat que disposen del poder de decidir el que convé o no convé a la ciutadania. Alguna cosa falla quan una llei votada en referèndum pel poble ha de sotmetre's a posteriori a veredicte i vist-i-plau d'un tribunal tal i com queda recollit en el titol IX constitucional. I d'això en diuen al Regne d'Espanya democràcia?

Ai, no m'estranya que la dreta cavernària hagi estat i estigui tan a gust amb aquesta "constitució democràtica" quan es convertí des del seu inici en la fidel expressió "del atado i bien atado" de què presumia el cap de l'estat de l'antic règim respecte del futur de les possessions del seu feu en el moment que ell faltés.

El sistema constitucional espanyol té una història ja prou dilatada com perquè pugui reforma-se i superar la rigidesa i contradiccions que els constituents de la transició van imposar en aquell context ple de pors i incerteses. No obstant, al partit espanyol autodefinit com a progressista li fa pànic una reforma en profunditat i únicament es planteja, en total sintonia amb el PP, modificar molt parcialment algunes disposicions com ara les referents a la successió del cap de l'Estat per evitar la desigualtat de gènere o introduir una breu reforma del Senat. Tot plegat, maquillatge però sense canviar allò que és substancial del model d'Estat.

La progressia espanyola porta més de 40 anys venent-se per arreu del món com a classe política solvent i amb capacitat de transformar i modernitzar un estat espanyol basat en models rancis i antics. Que valgui com a exemple la famosa frase del jacobí Alfonso Guerra que reblava allò de "a España no la va a conocer ni su puta madre!" en un dels mítings de la campanya electoral del 1982 que els catapultà fins a la Moncloa. Però, realment aquesta classe política és transformadora i la societat espanyola pot ser considerada oberta i amb capacitat per encabir transformacions?

A vista d'un observador internacional, el tarannà democràtic de la ciutadania espanyola podria ser avaluat en tant demostrés capacitat per impulsar una veritable reforma del seu text constitucional en forçar a la seva classe política perquè ho fes possible. La mentalitat oberta i democràtica dels espanyols quedaria demostrada quan, sense complexos, modernitzessin les estructures de l'estat, es plantegessin el manteniment de la monarquia com a model polític, reconeguessin la plurinacionalitat dels seus dominis i respectessin el dret a decidir de les nacions sense estat que històricament han sotmès. Em temo que si això es produís ja no estaríem parlant d'Espanya perquè, lamentablement, en el pòsit últim de la ment de l'espanyol queda sempre quelcom d'intransigent, poc flexible i tancat.

La creació o fundació d'una Espanya federal seria un fet inèdit en la seva curta història com a estat i, pel que estem veient, gairebé impossible. Per tant, per a la nació catalana el sistema constitucional espanyol dóna el que dóna i cal que se'n surti sense demora si no vol restar emmanillada presenciant amb resignació la seva premeditada i orquestrada aniquilació per part dels seus captors.

La injustícia lingüística del cas Isanta

L'oficialitat d'una llengua ha de poder-se demostrar i exercir per part de la ciutadania en tots els àmbits de la vida, inclosa el de la justícia. En teoria el català és idioma oficial a Catalunya segons l'article 6 de l'Estatut autonòmic espanyol però, a la pràctica, no podem demostrar que ho sigui en analitzar els següents fets:

• Ana Ingelmo, magistrada presidenta de la secció setena de l'Audiència de Barcelona, impedeix a un testimoni del judici del crim de la Patum declarar en català al·legant el dret de defensa dels acusats.
• Alfons López Tena, vocal del CGPJ, presenta davant d'aquest òrgan de govern del poder judicial una proposta de sanció per a la magistrada i demana portar el cas davant la Fiscalia.
• Segons López Tena, la magistrada vulnera la Constitució, l'Estatut, la Llei del Poder Judicial, la Carta Europea de les llengües regionals i la Declaració Universal dels Drets Humans. Tanmateix considera que la jutge incorre en un delicte de prevaricació i ho posa en coneixement de la Fiscalia del TSJC.

• L'Associació de Juristes en defensa de la Llengua presenta una denúncia.

• El CGPJ, per votació majoritària dels seus membres, desestima qualsevol mesura disciplinària contra Ingelmo i recolza la seva actuació.

Un dels problemes que una comunitat nacional sense estat propi i amb llengua minoritzada ha de superar consisteix en el despreci i la manca de respecte vers la llengua i els seus parlants des de molts dels estaments de poder del país invasor o ocupant. El cas Isanta és un clar exemple d'això i del maltracte que el català pateix i ha patit d'antuvi des de les diverses administracions espanyoles.

Per poder afrontar aquesta situació d'inferioritat els moviments socials en defensa de la llengua han reivindicat i lluitat pel reconeixement legal dels drets lingüístics dels catalanoparlants. Així, i centrant-nos en el Principat, la classe política ha recollit algunes d'aquestes demandes defensives i les ha plasmat jurídicament sovint amb més mancances, renúncies i retards que no pas encerts. En aquest sentit, el repertori legal al qual atenir-nos els ciutadans de Catalunya per poder fer front a aquesta mena d'ultratges lingüístics que patim és més aviat minso i inacabat. El primer Estatut d'Autonomia de la monarquia constitucional reconeix com a pròpia la llengua catalana i l'equipara oficialment a la castellana. Els drets lingüístics que explícitament es detallen en l'estatut del 79 és escasíssim i requereix de la Llei de Política Lingüística promulgada pel Parlament l'any 1998 per poder ampliar les mancances estatutàries. En l'Estatut del 2006 els legisladors són una mica més generosos en incorporar un capítol de disposicions dedicat als drets lingüístics en els àmbits de les administracions públiques, dels usuaris i consumidors i de l'ensenyament. S'avança un xic en igualar el català al castellà respecte a l'obligatorietat del coneixement de la llengua per part de la ciutadania. No obstant, la reivindicació històrica del català com a única llengua oficial no fou tinguda en consideració ni en la proposta estatutària del Parlament.

Però, malgrat tot, els catalans del Principat podem relacionar-nos amb el poder judicial en el nostre idioma? Sí, o almenys així ho podem deduir del vigent estatut autonòmic en fer una breu repassada a algunes disposicions que toquen el tema:

• Dret de no discriminació per raons lingüístiques (art. 32): Els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes.

• Drets lingüístics davant les administracions públiques i les institucions estatals (art. 33):

1. 33.1. Els ciutadans tenen el dret d'opció lingüística. En les relacions amb les institucions, les organitzacions i les administracions públiques a Catalunya, totes les persones tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin.
2. 33.2. Totes les persones, en les relacions amb l'Administració de justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics, tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin en totes les actuacions judicials, notarials i registrals, i a rebre tota la documentació oficial emesa a Catalunya en la llengua sol·licitada, sense que puguin patir indefensió ni dilacions indegudes a causa de la llengua emprada, ni se'ls pugui exigir cap mena de traducció.
3. 33.3. Per a garantir el dret d'opció lingüística, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l'Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d'acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball.
   
4. 33.4. Per a garantir el dret d'opció lingüística, l'Administració de l'Estat situada a Catalunya ha d'acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que el fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de treball.
   
5. 33.5 Els ciutadans de Catalunya tenen el dret de relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal.

• Obligacions del personal al servei de l'Administració de Justícia a Catalunya (art. 102): Els magistrats, els jutges i els fiscals que ocupin una plaça a Catalunya han d'acreditar un coneixement adequat i suficient del català per a fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans en la forma i amb l'abast que determini la llei.

Per a la magistrada del cas Isanta la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol (llei espanyola també coneguda com a de reforma de l'estatut d'autonomia) deu ser paper mullat perquè o desconeix de la seva actual vigència de forma negligent o malintencionadament la omet. En ambdós casos parlaríem de prevaricació ja que sa senyoria es desvia del seu deure i manca a l'obligació del càrrec que exerceix.

La magistrada del cas Isanta discrimina les persones per raons lingüístiques quan prohibeix als testimonis del judici declarar en la seva llengua, que és la pròpia del país i oficial. Per tant, es passa pel forro els article 6 i 32 estatutaris i vulnera l'article 3 de la sacrosanta Constitució que deixa palès el reconeixement de l'oficialitat del català. A més, en tant que tracta de forma desigual a ciutadans de l'Estat espanyol viola l'article 14 constitucional ja que dóna preferència als drets lingüístics dels acusats castellanoparlants per davant dels testimonis que volen expressar-se en català.

A "Los Catoños" i als altres acusats per l'assassinat de Josep Maria Isanta, en tant que ciutadans de Catalunya, els és aplicable l'article 6 de l'Estatut que els obliga al coneixement del català i, per tant, sa senyoria no hauria de tenir en consideració les al-legacions de no enteniment dels testimonis de l'acusació quan l'idioma emprat és el propi del país. En aquest cas, al meu parer, seria inclús il·legítim que l'administració de Justícia per tal de fer valer el dret a defensa posés a disposició dels acusats un servei de traducció simultània.

En un cas com aquest, en què els testimonis de l'acusació estan sent pressionats i amenaçats per l'entorn dels acusats, la Sra. Ana Ingelmo, a més d'aplicar la llei, hauria de procurar més protecció a l'entorn de la víctima i deixar de ser tan garantista i benevolent amb els més que probables assassins de Josep Maria Isanta.

El 12 d'octubre com a "dia de la nación española"?

És molt possible que les diades nacionals siguin bastant representatives de la mentalitat i el tarannà dels països que les han escollides en analitzar, més enllà del sentiment patriòtic, allò concret que commemoren. Així, si fem una breu repassada a les dates assenyalades en vermell com a "dia de la nació" en els calendaris d'alguns estats de certa rellevància internacional podrem reflexionar al respecte:

• EEUU: 4 de juliol, Independence Day, commemoració de la independència del país (el 1776 els Estats Units es proclamen independents del Regne Unit).
• Estat Francès: 14 de juliol, Festa nacional de França, commemoració de la Revolució Francesa (el 1789 els revolucionaris assalten la Bastilla i n'alliberen els presos).

Tant els estatunidencs com els francesos han escollit dates que suposen l'inici del seu sistema polític o d'assoliment de la seva plena sobirania. La celebració del 4 de juliol per part dels primers no pot ser més explícita, suposa el dia de la independència de l'imperi britànic, la fundació d'una nova nació en el món inspirada en els principis de la revolució francesa i la conquesta de la plena sobirania dels territoris que havien estat una simple colònia imperial. En el cas dels veïns del nord, el 14 de juliol representa la creació de la República francesa, la caiguda de la injusta monarquia i la fundació per part del poble d'un nou model d'estat basat en els bells principis enciclopedistes de llibertat, igualtat i fraternitat. En ambdós casos les respectives ciutadanies poden manifestar un cert orgull vers aquestes diades ja que, almenys, en la data escollida es produí un fet de progrés del qual no sentir-se avergonyit.

El Regne d'Espanya ha escollit històricament el 12 d'octubre com a diada nacional tot celebrant el dia del suposat descobriment d'Amèrica pel navegant català Cristòfor Colom. Aquesta data també fou coneguda com a "dia de la raza", instaurada per decret per un dels governs monàrquics d'Alfons XIII el 1918, i d'ençà el 1958 es va canviar la seva denominació oficial per la de "Día de la Hispanidad". A més, coincideix amb el dia de la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, Aragó i, per desgràcia dels manyos de bon cor, també de la Guàrdia Civil.

Però, què se suposa que representa la hispanitat del 12 d'octubre?, la conquesta d'un nou món? Ni tan sols això, s'ha de tenir una mentalitat molt egocèntrica i molt poc respectuosa amb la condició humana per creure que s'ha descobert una nova geografia quan feia mil·lennis que el territori pretesament descobert era la llar d'altres civilitzacions autòctones molt més desenvolupades i sostenibles que la dels invasors. A més, si el 12 d'octubre volgués rememorar la fita de la primera expedició naviliera en creuar l'Atlàntic ens induiria a error, ja que en el segle XI els víkings del nord d'Europa ho aconseguiren en arribar fins al Canadà.

Deixem-nos de romanços, el 12 d'octubre, a banda de ser un dia més en el calendari gregorià amb la seva onomàstica particular, és una data per oblidar: el genocidi i explotació de milions d'indígenes del continent americà a mans dels conqueridors espanyols. Amb justícia alguns grups amerindis consideren que és una celebració ofensiva perquè es commemora la colonització europea d'Amèrica i, en aquest sentit, el 2002 el govern veneçolà va canviar el nom de la festivitat ("Día de la Raza") pel més coherent "Dia de la Resistència Indígena".

Realment els espanyols es poden sentir orgullosos de la seva diada nacional si és això, un genocidi, el que finalment celebren? Tant els EE.UU. com la França moderna han comès crims contra la humanitat però, en bona lògica, no han escollit com a diada patriòtica dates històriques tan desafortunades i directament relacionades amb les seves actuacions genocides d'estat. Per tant, com pot ser que els governs espanyols que es vanten de donar lliçons de democràcia per arreu no canvien la data d'aquesta diada? Com pot ser que encara durant aquesta jornada se celebrin desfilades militars intimidatòries a les quals assisteix la màxima institució del Principat?

Els perills de manifestar-se contra la dinastia borbònica

• Citat a declarar per les fotos del rei un fotògraf col-laborador de l'Avui.
• El fiscal demana un any i tres mesos de presó per a Jaume Roura i Enric Stern.
• L'Audiència ordena identificar els que van cremar més fotos del rei.

Tot llegint aquests titulars de premsa d'aquests darrers dies m'esgarrifo i m'adono de la gran farsa de l'estat de dret en què suposadament vivim. I es que l'Estat espanyol és, per definició de la seva Carta Magna, un estat social, democràtic i de dret on es garanteix a la ciutadania un seguit de drets civils i polítics. No cal més que fer una breu repassada al Títol Primer de la Constitució Espanyola per comprovar com la igualtat davant la llei (art. 14), el dret a la llibertat d'expressió (art. 20), el dret de reunió (art. 21) o el dret d'associació (art. 22) queden recollits en aquest text legal i que gaudeixen, segons el mateix text, d'una protecció jurídica especial.

Ara, això és en teoria perquè a la pràctica tot queda en paper mullat i, paradoxalment, qui hauria de protegir aquests drets és incomprensiblement qui els vulnera. Sinó, com s'explica que l'Audiència Nacional espanyola estigui assetjant a molts ciutadans catalans per manifestar-se contra la casa reial? Se'ls acusa d'injúries al rei per la crema de fotografies quan no són més que actes de protesta pacífics contra la monarquia. Se'ls aplica el codi penal vulnerant el dret emparat en l'article 20 de la Constitució (dret a la llibertat d'expressió) i, per acabar-ho d'adobar, s'obliga a fotògrafs a entregar el seu material gràfic per a poder identificar a manifestants antiborbònics. Increïble. No tenen prou en tenir a total disposició a les meselles forces d'ordre catalanes que a sobre obliguen els reporters gràfics a fer de policia! On és el respecte al secret professional també reconegut en el mateix article 20 constitucional?

"La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat...", així de clar ho plasma l'article 56.3 de la Constitució. Per tant, i segons aquest precepte, el monarca gaudeix d'immunitat davant de qualsevol tribunal espanyol tot palesant la desigualtat vers la resta de la ciutadania del regne, la qual sí que haurà de respondre dels seus actes davant la justícia si fos el cas. Per tant, el Títol Segon de la CE que tracta de la Corona contradiu el prinicipi d'igualtat davant la llei consagrat en l'article 14. Visca la coherència espanyola! No obstant, la irresponsabilitat del rei és defensada pels monàrquics en tant que figura representativa de les institucions i l'Estat, allò que representa el rei ha de quedar immaculat sigui com sigui. Perfecte, però, en tant que símbol, li hem de pressuposar que disposa d'honor?, les figures representatives o els objectes tenen cap honor? No. Fins i tot, vist des d'aquesta òptica legalista la crema d'una figura simbòlica (del retrat, no de la persona física) no atempta contra el dret a l'honor de les persones humanes emparat en l'article 18.

Tanmateix, la protecció de la figura del rei en el codi penal vigent del 1995 està inspirada en el codi penal feixista del 1944 que feia el mateix respecte del cap de l'Estat de l'antic règim. En concret, la fiscalia es fa valer per a l'acusació dels articles 490 i 491. L'article 491.2 especifica que "se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o de cualquiera de sus ascendientes o descendientes (...) de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona." Imagino que a hores d'ara l'Ajuntament de Xàtiva, en mans del PP, deu estar col-locant correctament el retrat capgirat de Felip V del museu de belles arts de la ciutat no fos cas que la fiscalia invoqui allò de "o a cualquiera de sus ascendientes..." que resa el més que democràtic codi penal espanyol. Es per tot plegat un absurd que en la legislació penal es tipifiquin com a delictes actes contra símbols (i el rei ho és) de forma que la justícia penal hagi de gastar energies innecessàries en aquest tipus de coses. Per això, i si ens pot servir d'exemple, la crema de la bandera dels EE.UU. està despenalitzada en aquell país d'ençà el 1989.

Aquesta persecució a l'independentisme català coincideix en el temps amb l'assetjament que estan patint molts ciutadans bascos pel fet de formar part d'unes organitzacions polítiques i socials injustament i-legalitzades. Així, per ordre de l'omnipresent jutge Baltasar Garzón, el 2 d'octubre s'arrestava els dirigents abertzales Joseba Álvarez i Oihana Agirre per convocatòria de manifestació il·legal i el dia 4 ordenava la detenció de vint-i-dos membres de l'executiva de Batasuna per reunió il-legal. Però, no havíem quedat que en el Regne d'Espanya quedaven garantits els drets de reunió i manifestació en l'article 21 de la sacrosanta Constitució? Clar, el garrot amb forma de llei que empra constantment l'Audiència Nacional espanyola per anorrear els secessionistes és la Llei de partits aprovada pels demòcrates espanyols de les Corts. Ja, però que fa el Tribunal Constitucional que no deroga una llei que atempta de ple contra l'article 22 i l'article 6, aquell que parla del pluralisme polític? Suposo que ara per ara se'ls ha girat prou feina amb el tema dels recursos contra l'Estatut català, no?

En un estat de dret ha de poder-se demostrar la independència dels poders legislatiu, executiu i judicial la qual cosa no passa en l'Estat espanyol. No és casualitat que quan el lehendakari Ibarretxe ha fet pública la data de la polèmica consulta popular per a què la ciutadania basca pugui decidir sobre el seu futur el poder judicial respongui posant a presó a gairebé tota la mesa nacional de Batasuna perquè serveixi d'avís a tots aquells que s'embarquin en somnis autodeterministes. On està la independència de poders que ha de lluir en l'estat modern que se suposa que és Espanya?

L'Audiència Nacional espanyola, més que un òrgan del poder judicial, continua essent un mecanisme de depuració de la dissidència política del regne d'Espanya especialment enfocada i atenta contra els moviments d'alliberació nacional de les colònies rebels (Països Catalans i Euskal Herria). L'Audiència Nacional espanyola és un òrgan repressor que únicament pot encabir-se en estats imperialistes. Cap país al món que es consideri mínimament progressista disposa d'un òrgan judicial totalment polititzat la única finalitat del qual és la garantia de la unitat i la integritat dels seus dominis territorials. L'Audiència Nacional espanyola fa olor a ranci i a antiqualla tal com ho fan els llibres d'història que detallen les vicissituds dels estats colonials del segle XIX.

Per acabar, i després de tot aquest embolic de disposicions legals, recomano la lectura d'un llibre que retrata, i mai millor dit, la personalitat de Joan Carles I de Borbó: "Un rei cop per cop", autobiografia no autoritzada del monarca espanyol, editat l'any 2001 per la revista Kalegorria i signat per Patricia Sverlo, pseudònim emprat per un col-lectiu de periodistes per tal d'eludir les represàlies de la reaccionària Audiència Nacional espanyola.

Especulació immobiliària i mobbing associat

Us heu adonat com proliferen de forma espectacular les grues amb ploma a la nostra ciutat? No heu notat com tot possible solar urbanitzable no queda indemne de la petja constructora? Us heu fixat com es multipliquen per arreu les bastides rehabilitadores d'edificis? De debò, ja podeu caminar per la ciutat sense haver d'esquivar tanques i cledes de protecció d'obra?

Segur que us heu adonat de tot plegat perquè és una evidència que la ciutat de Barcelona i la seva àrea d'influència estan en constant construcció i transformació o deformació, segons es miri. Barcelona i la resta de ciutats dels diversos cinturons metropolitans estan patint una transformació destructiva del model d'urbanisme clàssic de les ciutats mediterrànies. Estan patint l'extinció del model de barri de tota la vida, de la d'aquells barris amb plantes baixes on tots els veïns es coneixien i feien una vida més semblada a la de poble que a la pròpiament de metròpoli. És construeix molt, massa al meu parer, i paradoxalment existeix una dificultat extrema per poder accedir a un habitatge digne.

Aneu als barris del Poble Nou, d'Horta, de Sants, de Sant Andreu i us costarà trobar aquells carrers i passatges de sempre. La pressió urbanística, la fal·lera constructora i l'especulació han destruït i estan destruint aquell model de ciutat de la casa i l'hortet que un dia Macià va idear.

No obstant, encara en queden algunes d'aquelles casetes, també adossades, de planta baixa o d'una planta. Encara en queden algunes, sí, en què els seus habitadors, amb el seu habitatge en règim de propietat, són gent gran, pensionistes i amb rendes baixes. Són, per desgràcia, víctimes i presa fàcil de promotors immobiliaris sense escrúpols que ansien aquests solars per poder edificar de nou i fer el negoci del segle.

Si us passegeu per algun d'aquests carrers, els del 22@ per exemple, veureu com s'alternen vivendes encara habitades i en peu al costat de cases enderrocades i de solars on es construeixen pisos nous. Carrers petits i ara bruts que pateixen el brogit de la maquinària pesada de les obres i la deixadesa i mala conservació del seu mobiliari urbà. Carrers abandonats intencionadament per l'administració local on un servei tant bàsic com el de la neteja brilla per la seva absència. L'estratègia és molt clara: la degradació progressiva de la zona a “transformar”.

Fixeu-vos en les cledes de protecció dels solars en construcció d'aquests carrers. Veureu que en els filferros de les tanques s'anuncia el promotor i, molt sovint, també veureu una mena d'escut amb una roda de carro sobre 2 franges horitzontals de color verd i blau en la qual es pot llegir: “Obra controlada por ”. És la bandera que representa a l'ètnia gitana. És l'ensenya que últimament s'ha relacionat amb persones que, tot fent-se passar per vigilants de recintes en construcció, han estat denunciades per extorquir empreses constructores.

Les banderes amb roda de carro són per arreu on es construeixi. La majoria de constructores, siguin grans o petites, s'estimen més contractar els serveis d'aquesta mena de pseudoempreses de vigilància que a les veritables empreses de seguretat amb llicència i autoritzades per a aquesta funció. Fixeu-vos que en el recinte d'obra on hi sigui aquest tipus d'escut us costarà molt veure o trobar a aquells que suposadament han de vetllar pel material i la maquinària de construcció. No pot ser que promotores i constructores de gran renom, algunes de les quals cotitzen en l'IBEX 35, puguin cedir a pràctiques extorquidores de 4 arreplegats. Però, si els contracten, alguna mena de servei deuen oferir, no? Sinó, perquè els haurien de contractar si, de vigilar, sembla que no ho fan?

Deixeu-me que sigui mal pensat: voleu dir que la seva veritable funció d'aquests suposats “controladors d'obra” no és la de foragitar els veïns de tota la vida? Si creen un clima difícil de convivència entre el veïnat autòcton planen el camí posterior perquè el promotor o l'especulador intermediari de torn s'interessi per la compra d'una vivenda en una zona degradada que, per tant, té un valor com a immoble habitable depreciat. Són, al meu parer, matons a sou de la promotora que faran el que sigui per tal que es produeixi la venda i el traspàs d'un solar que, realment, té un valor de mercat molt alt.

És una injustícia que clama al cel que aquestes “pròsperes” promotores utilitzin aquesta mena de pràctica mafiosa encoberta per poder especular amb un sòl que de cap de les maneres haurien de gestionar. Per tant, on és el ministeri fiscal per fer prevaler l'article 47 de la Constitució que, a banda de garantir el dret de la ciutadania a l'accés a un habitatge digne, obliga els poders públics en regular l'ús de sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulació? On són els fiscals que no posen en coneixement de la justícia la inseguretat i mal viure que pateixen aquests veïns per culpa d'aquests malfactors sense escrúpols?