Ni oblit ni perdó: 15 anys sense Guillem Agulló

Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 -Montanejos a l'Alt Millars, 1993) era un jove valencià, militant en moviments nacionalistes d'esquerres, que va morir assassinat l'11 d'abril de 1993.

La matinada de l'11 d'abril de 1993, Guillem Agulló va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada, a mans d'un grup de joves. Nombroses organitzacions d'esquerres van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia d'extrema dreta i espanyolista. Tots els partits polítics van condemnar els actes menys el PP i Unió Valenciana.

En el judici del cas, fet a Castelló de la Plana l'any 1995, el jutge condemnà un dels acusats, el confès i autor de les ganivetades Pedro Cuevas, a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre la resta del grup. Pocs dies després, un dels acusats, Juan Manuel Sánchez, participà en una agressió amb navalla al barri del Carme de València. Dels 14 anys de condemna, Pedro Cuevas en complí 4 a presó, i, per a les eleccions autonòmiques del 27 de maig de 2007 es presentà a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional en el número 4 per Xiva [1].

El judici fou controvertit, i originà força polèmica entre els mitjans de comunicació valencians. El jutge acceptà un estrany testimoni ‘X’, presentat per la defensa, que declarà sota secret. Maulets, que exercia l'acusació popular, es retirà del judici.
Anys després es continuà homenatjant-lo i quan es compliren deu anys de la seua mort hi hagueren diverses manifestacions. D'altra banda, diversos grups de música han anat fent cançons per a homenatjar-lo, com ara: "No tingues por" (Obrint Pas), "Company Guillem" (Opció k-95), "11 d'abril" (Greska), o "Soldats catalans" (Orgull Roig).

PD: De la wikipedia

Un altre cas de persecució al català

El català és llengua pròpia i oficial a les Illes Balears; així es dedueix de l'Estatut d'Autonomia de les Illes tot fent exercici del dret constitucional recollit a l'article 3 de la norma vigent suprema del Regne d'Espanya. Ara, després del que passà a Maó on 2 ciutadans són acusats de "Falta de desobediencia a autoridad" per dirigir-se a funcionaris del cos de la Policia Nacional en llengua catalana, tornem a comprovar com les lleis als ciutadans dels Països Catalans, sobre tot si són promulgades per iniciativa del Parlament espanyol, de ben poca cosa ens serveixen. La notícia pot seguir-se amb més detall a vilaweb o al diari avui.

Ja ho digué en Carod:

"Fa 300 anys que se'ns pixen a sobre i ens volen fer creure que plou. Doncs no plou. Visca Catalunya lliure"

L'Audiència nacional espanyola i els drets lingüístics dels catalans

Els drets lingüístics dels catalans recollits en la legislació espanyola serveixen per alguna cosa? Realment es poden exercir davant del poder judicial espanyol o únicament serveixen per fer bonic però són a la pràctica inaplicables?

Una vegada més els fets ens demostren que totes les disposicions de l'ordenament jurídic vigent que fan referència als drets lingüístics són paper mullat. Sinó, com pot ser possible que en el judici celebrat dimarts a l'Audiència Nacional espanyola per la crema de fotos del rei els encausats no hagin pogut fer valer els drets que garanteix l'Estatut autonòmic del Principat davant del poder judicial?

Recordem que l'Estatut Autonòmic de Catalunya (EAC) en els seus articles 32 i 33 recull els drets dels catalanoparlants davant les administracions públiques i les institucions estatals. En concret, l'article 32 especifica que les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques i que els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes. Tanmateix l'article 33.2 diu que totes les persones en les relacions amb l’Administració de justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin en totes les actuacions judicials, notarials i registrals.

També caldria recordar que l'Audiència nacional espanyola, malgrat les seves sales estiguin ubicades a la ciutat de Madrid, no són uns jutjats ordinaris de la Comunitat de Madrid sinó que ho són per a tot l'Estat i han de conèixer de tots els temes per als quals es competent (terrorisme, defensa de les institucions, etc). És el primer òrgan judicial que pot requerir als ciutadans sobre aquests temes i, per això, se sol dotar de mecanismes per a què es puguin fer efectius els drets de les altres llengües oficials que hi ha a l'Estat espanyol diferents a la castellana. No obstant, és esperpèntic que en ple segle XXI encara funcioni un òrgan judicial tan anacrònic com aquest que hereta el "Tribunal de Orden Público" del sistema franquista que fou creat amb finalitats únicament repressives contra l'oposició al règim.

Respecte del procés judicial, resultava surrealista, i fins i tot podríem parlar de situació còmica de no ser per les conseqüències penals que es deriven per als acusats, comprovar com el jutge José María Vázquez Honrubia se'n feia creus i no entenia el perquè de la tossuderia dels acusats de voler declarar en català quan per la seva edat ho podien fer en castellà ("-Usted Sr. Roura qué edad tiene? -Un ciudadano español con 30 años conoce y ha tenido tiempo de saber castellano (...) por lo que no ha lugar un servicio de traducción simutanea", o una cosa similar li va etzibar a en Jaume Roura).

El jutge rebutjà l'assistència de traductor sol-licitada per la defensa en considerar que: el judici se celebrava en la CC.AA. de Madrid, en què el català no és llengua oficial; aplicà l'article 3 de la Constitució que obliga els ciutadans espanyols a conèixer el castellà; i fa una lectura literal d'una disposició de la Llei del Poder Judicial que indica que la llengua emprada per l'òrgan central judicial serà el castellà.

Però, cal saber i tenir present que l'Audiència nacional té jurisdicció a tot l'Estat espanyol i, per tant, ha de disposar d'un servei de traducció per fer valer i garantir els drets lingüístics dels ciutadans que emprin llengües cooficials si així ho sol-liciten. És per això que en molts dels judicis en què han hagut ciutadans bascos encausats pels mateixos tribunals s'han fet servir els serveis d'un traductor per tal que es pogués intervenir i declarar en euskera. Clar que, comprovada la decisió del Sr. Vázquez Honrubia, imagino que ses senyories els de la toga deuen considerar el català una llengua sense cap mena de reconeixement oficial i de rang inferior a la parlada, per exemple, per bona part de la població dels territoris bascos.

Respecte la sentència, és un tant paradoxal l'actitud cínica, de magananimitat i de falsa venevolència del Sr. Vázquez, que se suposa que pertany al sector progressista dels jutges, en imposar una multa econòmica tot recordant que podria imposar pena de 15 mesos de presó. Cinisme total, com si el Jaume Roura i l'Enric Stern li haguessin de donar les gràcies!

Per tot plegat: no es compleixen els drets lingüístics dels catalanoparlants davant del poder judicial i l'Administració central de l'Estat emparats a l'EAC, es vulnera el dret a la tutela judicial efectiva, es comet un error de forma i, per tant, el Tribunal Suprem hauria de declarar nul el judici de dimarts quan l'advocat defensor, Benet Salellas, recorri la sentència.

El sàtrapa constitucional

En Vicent Partal en la columna de dilluns a Vilaweb apunta les veritables causes de l'estirabot de Joan Carles I en la cimera iberoamericana del cap de setmana passat a Santiago de Xile. No hauríem de quedar-nos únicament amb l'esperpèntic i poc dialogant "Per què no calles?" adreçat al cap d'estat veneçolà, car inclús resulta més despectiu i irrespectuós el gest d'aixecar-se de la taula durant la posterior intervenció del president de Nicaragua Daniel Ortega. Darrera de tot plegat s'amaguen intencions molt espúries de la diplomàcia espanyola en defensa dels interessos de les empreses del regne que estan desplegades per tota l'Amèrica llatina. El gest del monarca suposa l'evidència de la manca d'encaix de les polítiques empresarials espanyoles en els països de tendència socialista i la fi de l'entesa cordial i fidel dels que un dia foren governs liberals amb l'espanyol.

Les crítiques i el malestar demostrat en la cimera per part dels mandataris de Nicaragua, Argentina, Bolívia o Veneçuela estan del tot justificats per la més que dubtosa gestió, el deficient servei ofert i els impactes mediambientals que les companyies espanyoles produeixen en tots aquells països. L'obligació del cap de l'Estat, del president del govern espanyol i de la seva diplomàcia és transmetre aquestes queixes als responsables d'aquestes empreses i, si no volen disculpar-se, almenys callar. Ans al contrari, amb la seva actitud de resposta i defensa aferrissada de l'actuació de certes empreses privades fan mal pensar dels veritables interessos que hi tenen del tot allunyats dels que s'espera que tinguin com a representants dels poders públics que són.

L'actitud demostrada durant la cimera pel monarca espanyol sense guardar les mínimes normes d'educació, en tutejar al cap d'estat d'un altre país tot fen-lo callar de manera desafiant o desplantar a un altra durant la seva intervenció, palesa la dels sàtrapes absolutistes del segle XVIII i no l'esperada pel màxim representant d'un Estat modern i democràtic. Malgrat, de fet, l'arrogància demostrada és del tot coherent amb la línia d'actuació clàssica de la seva dinastia.

Els mitjans de comunicació de per aquí estant explotant l'incident com a espectacle mediàtic de manera del tot superficial sense aprofundir en els fons de la qüestió: la crisi diplomàtica entre el Regne d'Espanya i molts dels països iberoamericans. No obstant, amb certa habilitat per part de la casa reial, ahir es va fer pública la separació de la infanta Helena amb el seu consort per donar més carnassa als mitjans i desviar l'atenció de la crisi institucional que pot suposar la incompetència diplomàtica d'aquest sàtrapa constitucional.

Algunes dades sobre el tràfic d'armament a l'EE

A propòsit de les primeres "Jornades per al debat per una banca desarmada" celebrades a la Universitat Pompeu Fabra, deixo sobre la taula algunes dades i reflexions respecte aquest assumpte tant trist i no tan llunyà que de ben segur com a ciutadania, amb una actitud de consum responsable, podríem capgirar:

• L'Estat espanyol (EE) és la vuitena potència mundial pel que fa a l'exportació d'armament amb un negoci durant el 2006 de gairebé 800 milions d'€. Tanmateix, l'EE és el principal agent exportador d'armes lleugeres amb destinació al continent africà.
• El negoci de les armes, a més de causar guerres, utilitza paradisos fiscals per esquivar el pagament d'impostos. De forma global, el frau fiscal representa el 10 % del PIB mundial.
• Malgrat estar tipificat com a delicte en el codi penal, en l'informe anual que emet la Fiscalia General de l'Estat no consta cap actuació per part d'aquesta organisme contra el tràfic d'armament. Per tant, el ministeri fiscal no persegueix aquest delicte segons allò que es desprèn de la lectura de la seva memòria anual: en el Regne d'Espanya el negoci il-legal d'armes gaudeix de total impunitat.
• El marc legal espanyol en què s'encabeix la indústria d'armes és insuficient i de segon nivell o reglamentari, decret administratiu del 1994. Encara no s'ha promulgat cap normativa amb rang de llei sobre aquesta matèria malgrat l'existència d'un projecte de llei que no se sap quan entrarà en vigor. O sigui, hi ha un cert buit legal i laxitud respecte de les condicions que han de complir els agents que comercien amb aquest tipus de productes.
• El govern de l'Estat actua sovint com a mer agent comercial de les firmes d'armament espanyoles en les seves relacions diplomàtiques amb altres països: cas de l'ex-ministre Bono promocionant i venent tancs Leopard durant una visita oficial a Veneçuela.
• Ja que el benefici del negoci de les armes és molt generós, les principals firmes bancàries espanyoles tenen interessos directes en el tràfic d'armes: participen accionarialment en la indústria relacionada amb l'armament; financen a crèdit aquest sector; intervenen en les operacions d'exportació.
• En els informes sobre l'anomenada "Responsabilitat Social Corporativa" (RSC) del sector financer no es reflexen les activitats d'inversió en armament. La RSC de la banca no deixa de ser un simple mecanisme de màrqueting i de rentada de cara de les veritables activitats especulatives i poc ètiques en què intervenen.
• Si la banca convencional no respecta un mínim codi ètic empresarial -en participar en la venda d'armament que tanta injustícia, patiment i mort provoca per arreu- hauran de ser els seus usuaris qui realment vetllin per la RSC dels seus estalvis: transferint recursos i dipòsits propis cap a projectes financers veritablement ètics (banca ètica).

Per a més informació sobre la implicació de la banca espanyola en el negoci de les armes consulteu el web de la campanya "BBVA sense Armes".

Atemptat contra el pluralisme informatiu al País Valencià

La guerra contra les emissions de TV3 que el govern autonòmic del PP manté de fa anys s'emmarca dins d'allò conegut com la "batalla de València". Sistemàticament el blaverisme ha agredit amb total impunitat la llengua i la cultura catalana i la promoció de la llengua que suposen les retransmissions de TV3 no podien quedar indemnes dels seus atacs. De cremar amb bombes incendiàries llibreries i locals d'associacions culturals o atemptar contra la vida de determinades persones significades de les lletres catalanes s'ha passat a intentar abatre repetidors de telecomunicacions per la via de l'expedient administratiu.

Els canals 47 i 55 a través dels quals s'emet en digital la programació de la CCRTV per a les comarques del País Valencià van ser concedits a les acaballes del 2005 per l'aleshores ministre Montilla. La suposada vulneració de la normativa autonòmica en matèria del sector audiovisual valencià (Llei 1/2006) no té fonament ja que les emissions són anteriors a l'entrada en vigor de la mencionada norma i, en cap cas, una llei pot tenir efectes retroactius amb capacitat sancionadora si es vol respectar els més elementals principis generals del dret. No obstant, l'organisme competent últim a l'Estat espanyol respecte de l'espai radioelèctric és el Ministeri d'Indústria i Energia de l'administració central i, per tant i amb els reglaments a la mà, l'actual govern valencià no pot prohibir les emissions de TV3 al País Valencià des dels repetidors propietat d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Les freqüències que en el seu dia es concediren a Televisió de Catalunya per a les comarques de les terres de l'Ebre enllà no correspon anul-lar-les a l'executiu del senyor Camps. Vés per on, el sistema competencial centralista de la Constitució paradoxalment ara hauria de poder fer la guitza a qui constantment l'invoquen per posar pals a les rodes a la llibertat i la diversitat cultural i lingüística dels pobles peninsulars.

La decisió de prohibir les emissions palesa un evident atac contra la cultura catalana, constata un odi irracional a la llengua i pretén, amb la imposició d'una elevada multa, debilitar econòmicament a un dels principals pals de paller del catalanisme del País Valencià. És un escac en tota regla a ACPV de l'administració valenciana amb la intenció de fer-la desaparèixer. Forçosament, quan el poder judicial hagi de resoldre el recurs contenciós-administratiu plantejat contra el govern i els posteriors recursos que puguin elevar-se al Tribunal Suprem, la batalla legal hauria de ser favorable a l'associació que presideix Eliseu Climent.

No obstant, el recurs contenciós administratiu no paralitza les sancions imposades contra ACPV i si hagués impagament podria procedir-se a l'embargament patrimonial de l'associació. Per això, ACPV ha iniciat una campanya de suport per tot els Països Catalans, en tant que la multa suposa una agressió a la nació catalana, per poder fer front als 300.000 € imposats. La forma de recaptació solidària consisteix en aportacions voluntàries de 10 € que, a més i en agraïment a col-laborar en la campanya, es bescanvien per la còpia d'una litografia cedida per Antoni Tàpies.

L'actitud del ministre competent en la matèria, el Sr. Joan Clos, en ser del tot passiva, demostra una vegada més el típic cas del català acomplexat que en arribar a Madrid, i per fer-se perdonar la seva procedència nacional, actua contrari als interessos de la seva cultura i es mostra del tot claudicant: en aquest cas, aquesta actitud es tradueix en la inhibició absoluta respecte aquest assumpte quan hauria de posicionar-se clarament, imposar la legalitat vigent i posar contra les cordes a la Generalitat del PP que la infringeix descaradament.

Per part de la Generalitat del Principat la posició de suport a ACPV es queda en una actuació merament gestual però, de moment, poc efectiva. Sembla que les negociacions mantingudes entre la conselleria de Cultura i el govern de Camps no han aconseguit moure ni un bri la posició dels populars. Igualment han quedat en no res el suposat acord entre els dos governs per a la reciprocitat dels senyals de les seves respectives televisions autonòmiques. És més, podria donar-se el cas que mentre al Principat es rebés amb total normalitat les emissions de TV9 les de TV3 a València quedessin del tot clausurades si, finalment, les forces de l'ordre disposessin de l'ordre judicial per entrar a precintar les instal-lacions dels repetidors tot fent efectiva la sanció administrativa.

En el món de les tecnologies de la informació en què des de gairebé qualsevol part del planeta es pot accedir a multitud de mitjans de comunicació i emissions multimèdia resulta insultant que la Generalitat del Sr. Camps pretengui erigir-se en Santa Inquisició, intenti barrar el pas a les emissions de TV3 i atempti contra el pluralisme informatiu a què té dret la ciutadania que l'administració hauria de garantir. Paradoxalment podria donar-se el fet que en el País Valencià es pogués rebre el senyal de qualsevol cadena televisiva del món menys la d'aquella que emet íntegrament en la llengua pròpia del país.

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.

L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

(De Salvador Espriu en homenatge al Dr. Jordi Rubió)