dissabte, 31 de maig del 2008

A propòsit del congrés d'Esquerra

A aquests dies, tan crítics i difícils per a ERC, li escauen més que mai la lletra de la cançó d'en Raimon "Quatre rius de sang", aquella que diu (...) corral ple de baralles entre els que es diuen germans, és el que hem trobat (...). Els quatre rius, els quatre corrents interns, podríem afegir.

I és que resulta lamentable que es donin lluites intestines dins d'un partit que suposadament ens hauria de conduir al nostre preuat alliberament nacional. Però els quadres d'Esquerra s'entesten en posicionar-se de la millor manera possible en els mitjans de comunicació per tal d'influir en la militància i controlar a posteriori l'aparell. Malament, ja que la societat catalana necessita una ERC forta, ben unida, cohesionada i no una olla de grills on sembla que prevalen més els interessos partidistes i personals abans que els del país.

A propòsit del congrés que el partit celebrarà la setmana vinent, s'estan destapant un seguit de fronts entre els diferents líders dels corrents d'Esquerra que podrien produir ferides de difícil guariment. Fóra un error i un luxe que aquestes sigles històriques no es poden permetre el tornar a reviure una dolorosa escissió com la viscuda en la dècada passada.

Les quatre propostes que es presenten a la militància hauran de tendir ponts d'unió l'endemà mateix del dia 7 de juny per foragitar la divisió i reconduir els corrents cap a la germanor. Per això, la nova direcció hauria de quedar integrada per aquestes quatre sensibilitats tot evitant les inútils exclusions en els òrgans de decisió del partit; més encara quan totes les candidatures disposen del seu considerable pes específic entre la militància.

Llegint la premsa i les cartes que en ella es publiquen de determinats militants, sembla com si tothom volgués ofendre al màxim a un adversari que es troba dins de la mateixa organització. Un adversari que, no s'ha d'oblidar, és alhora company i ha de romandre en la mateixa barca a partir del diumenge de la setmana vinent. Un adversari que hauria de ser aliat necessari per assolir l'objectiu que el país necessita: la independència.

Els mitjans, no se sap ben bé amb quina finalitat, insisteixen en posar èmfasi en les desavinences. Que si les dos candidatures més oficials (més oficials, en tant que ja hi són a la direcció) tenen líders irreconciliables, que si la candidatura d'en Carretero és la més rupturista, que si Esquerra Independentista ..., tan és, es ressalta la mala llet i no allò que hauria de ser principi en una organització republicana: la fraternitat.

Certament, tornant a les analogies i diferències programàtiques, la candidatura de Reagrupament.cat estaria disposada a passar a l'oposició i trencar amb el govern de coalició del Principat. El seu posicionament presenta un programa trencador amb l'establishment actual i, després de veure el poc respecte que ens tenen des del "gobierno de España" és del tot raonable trencar qualsevol lligam amb els socialistes i formar, des de totes les oposicions parlamentàries possibles, un front comú obert contra el PSOE. Resultaria una opció lògica i coherent. Però, l'estratègia del Pacte del Tinell del 2003 com la decisió de fer president Montilla en el 2006 ja han arribat a un atzucac i no tenen més recorregut? Tot el que fa el Consell Executiu des del Palau de Sant Jaume està mal fet? No encerten una? No han tingut pes les influències catalanistes d'Esquerra en molts dels últims posicionaments sorprenentment sobiranistes del Molt Honorable? Són totes elles preguntes que la militància haurà de valorar en el congrés per tal que la direcció i la ponència que resulti sigui i inclogui la millor estratègia per a la nació catalana.

Com és ben sabut, a més de Reagrupament.cat, Esquerra Independentista també defensaria una postura més crítica amb l'estratègia general que manté la direcció actual del partit, no obstant, d'entrada no sortirien del Govern d'Entesa abans no haver renegociat els acords amb el PSC per mantenir-se dins de l'executiu.

Realment no crec que ni la gent de Carretero, que ha demostrat sobrada lleialtat malgrat el bandejament a què han estat sotmesos, ni els d'Uriel Bertran i en Jaume Renyer, de no imposar-se les seves tesis en la ponència final, facin cap moviment que posi en perill la unitat del partit.

Les crítiques contra Carretero per part de seguidors de Gent d'Esquerra han estat ferotges i poc mesurades (com exemple, llegiu la carta de l'Eduard Voltas publicada aquesta setmana al diari Avui), però el doctor de Puigcerdà acostumat està a entomar-les i, fins i tot, resisteix a la marginació que li imposaren per mostrar-se massa díscol amb els socialistes espanyols. A la figura de l'ex-conseller de Governació en el govern de Maragall se li ha d'agrair la capacitat de crítica contra les formes de l'aparell massa meselles amb els poders del carrer Nicaragua. Ja en el seu dia fou el primer dissident de les tesis oficialistes i, potser per ordre del "compañero" Zapatero, fou expulsat d'allò que ell comparà amb el Dragon-khan. Malgrat tot, la seva valentia i coherència ideològica ha deixat una petjada que segur pot arrossegar a bona part d'una militància sempre poc previsible.

Si ja fa cert temps que es diu i se sap que l'anomenat aparell d'Esquerra el domina el, de moment, secretari general Joan Puigcercós, és la imprevisibilitat de les bases el factor que ha posat nerviós als de Gent d'Esquerra en mostrar-se sovint massa agressius en les seves intervencions públiques contra aquells a qui consideren adversaris per al control del partit.

Si es humà el voler tenir certa coneixença de tot allò que ens envolta, no és menys cert que caure en l'obsessió pel control absolut de quelcom pot, en el cas d'una organització política, caure en formes que tendeixen a conductes poc democràtiques, gens conciliadores, menys obertes i més aviat dictatorials. La secretaria general d'un partit democràtic no ha de centrar-se exclusivament en el coneixement de les afinitats de les bases, sinó en la direcció executiva del full de ruta que s'hagi auto-imposat democràticament la militància. Aquesta és bàsicament la seva funció i no altra (menys encara assetjar a aquells que no consideres de la teva corda!).

La crisi o la ruptura per sempre poden venir, al meu entendre, sobretot pel xoc de les 2 candidatures que disposen de més mitjans car gaudeixen de l'avantatge que els proporciona la direcció del partit, les conselleries i els alts càrrecs públics. És la manca d'encaix dels resultats que produeixi el congrés, primer, i les primàries per a la candidatura a la presidència de la Generalitat, després, per part dels líders de Gent d'Esquerra i d'ERC-Futur-2014 el que pot fer trontollar l'estabilitat futura. La mala maror entre els pesos pesants Puigcercós i Carod ja ve de fa temps. Havien mantingut un cert equilibri en repartir-se càrrecs governatius i de direcció dins d'Esquerra però, han estat els mals resultats electorals de les generals espanyoles d'enguany l'excusa que el secretari general ha fet servir per llançar l'atac contra el seu president i intentar aconseguir el lideratge absolut. Certament, l'ambició hauria de tenir certs límits. Esperem que aquests límits els hi posi la militància el 7 juny.

dilluns, 19 de maig del 2008

Sobre l'incident nuclear d'Ascó

El nº 1889 de la revista Presència -setmanari que s'encarta conjuntament a les edicions dels caps de setmana del diari El Punt- tracta de l'alarma nuclear sorgida a Ascó com a conseqüència de l'incident del passat 26 de novembre en la central d'Ascó I. De la lectura del citat dossier podem extreure reflexions que, més que tranquil·litzadores, ens poden fer agafar molta basarda i alertar-nos del perill nuclear que plana sobre el territori dels PP.CC.

L'incident nuclear, considerat de moment com de nivell 2 segons l'escala INES (*), és conegut gràcies a la denúncia feta per Greenpeace durant la primera setmana del mes d'abril en detectar nivells anormals de partícules radioactives. Si no hagués intervingut l'organització ecologista molt possiblement mai s'hagués fet públic l'afer. Independentment de les repercussions que el fet pugui tenir a nivell mediambiental i de salut pública, potser ens hauria de preocupar més encara l'obscurantisme i negligència que han demostrat els gestors de la central (Associació Nuclear Ascó Vandellòs -ANAV- controlada per Endesa i Iberdrola) i l'organisme públic de control (el Consell de Seguretat Nuclear -CSN).

Una breu seqüència dels fets que demostra la total manca de control per part dels organismes competents en el cas d'Ascó I podria ser aquesta:
  • L'incident es produeix el 26 de novembre del 2007;
  • l'opinió pública coneix del cas durant les primeries del mes d'abril d'enguany no perquè ho comuniqués el CSN sinó per les indagacions d'una entitat independent (Greenpeace)
  • el CSN destitueix als màxims responsables de la central (la qual cosa ja confirma que ha hagut una pèssima gestió del risc);
  • en no aplicar-se les mesures correctores pertinents, les partícules radioactives no queden retingudes en el perímetre de les instal-lacions nuclears i es detecten més partícules en un magatzem de ferralla situat a 60 Km de la central (a la Selva del Camp);
  • el camió que transportava la ferralla sortida d'Ascó I no va passar per cap detector i va ser a posteriori la deixalleria receptora qui detecta la radioactivitat i qui comunica la situació;
  • l'inspector permanent que té el CSN a Ascó s'inhibeix en tot moment i les alarmes les van activant persones alienes al complex nuclear (els ecologistes, la deixalleria, etc.);
  • la pressió mediàtica força a fer controls radioactius a totes les persones que han tingut contacte amb la central (com per exemple els escolars de Girona que visitaren Ascó I a finals del 2007)
Respecte l'activitat radioactiva reconeguda:
  • inicialment la central parla de 0,235 MBq;
  • el 14 d'abril el CSN reconeix 84,95 MBq;
  • però el 15 de maig el CSN ja parla de 176,78 MBq (750 vegades la radioactivitat feta pública en un primer moment);
  • Greenpeace estima la radioactivitat en 500 MBq
A la llum d'aquests fets, si s'espera que tota instal-lació nuclear disposi d'uns programes o protocols d'actuació en cas de produir-se irregularitats, no es pot dir que en el cas d'Ascó s'hagin activat. Per tot plegat podem concloure que la gestió de l'incident per part de l'ANAV com la supervisió del CSN han estat nefastes i haurien de comportar les sancions que escaiguin segons el marc legal. Segons Greenpeace, l'actuació dels responsables de la central nuclear d'Ascó pot qualificar-se de delictiva. La Fiscalia de Tarragona, gràcies a la informació aportada pels ecologistes, ja ha iniciat diligències penals. Esperem que de les males actuacions es depurin responsabilitats i que no quedin, com sol passar amb tot allò que envolta el negoci nuclear, impunes.

L'amenaça constant que se cerneix sobre el territori, la sensació que tenim els ciutadans d'indefensió, la impossibilitat de controlar amb garanties les possibles fuites radioactives de les centrals així com les terribles repercussions que poden tenir sobre el medi i la població són causes més que suficients perquè l'administració competent faci prevaler el principi de precaució i cautela i elabori i executi un programa de tancament de totes les centrals nuclears. Les promeses electorals de Zapatero de clausurar progressivament les centrals haurien de complir-se però, malauradament, ja se sap què passa amb tot allò que promet aquest eminent estadista.

(*) escala amb un màxim de 7 nivells; el nivell 2 correspon a incidents restringits al perímetre d'una central on únicament es veuen afectats personal de la central; si les partícules radioactives traspassen el recinte nuclear passa a catalogar-se com a incident de nivell 3; el cas de la central de Txernòbil del 1986 es considerà com a accident nuclear de nivell 7.

dijous, 15 de maig del 2008

El dia de Palestina (Palestine Day 15-5-2008)


El 14 de maig de 1948 David Ben Gurion proclamava l'estat d'Israel. Enguany es celebra el 60è aniversari d’aquella data i Israel convoca l'èpica del 48, mentre els seus veïns palestins rememoren els dolorosos 60 anys transcorreguts des del que ells anomenen la Naqba, la Catàstrofe.

La història israeliana parla del gloriós naixement de la llar nacional jueva sobre el que Golda Meir va dir que era «una terra sense poble per a un poble sense terra». Però aquesta doctrina, consolidada a la narrativa oficial israeliana, és profundament falsa.

Aprofitant aquest 60è aniversari, els palestins (amb la valuosa ajuda d'un reduït grupet d'historiadors israelians que han desafiat l'ortodòxia) s'esforcen a recordar que el naixement d'Israel i la primera guerra àrabo-israeliana subsegüent varen produir el desplaçament de 750.000 palestins cap als països veïns, que varen perdre casa seva i són l'origen dels més de 4 milions de refugiats palestins que, encara avui, no han pogut retornar a les seves llars.

(PD: text extret del bloc Amb Palestina al cor)

Per saber-ne més sobre:

dimarts, 13 de maig del 2008

Llibertat per a en Franki!

La Pilar Rahola -que no és sant de la meva devoció, ans al contrari- en l'edició dominical de La Vanguardia fa una comparació que trobo del tot encertada entre el cas injust d'en Franki i el de l'esperpèntic Farruquito que evidencia la qualitat del sistema judicial espanyol: condemnes similars per a delictes amb repercussions ben diferents. És a dir, per a la justícia del Regne d'Espanya, conduir un vehicle a alta velocitat i sense carnet, matar per atropellament a una persona, fugir del lloc de l'accident i, a sobre, intentar culpar a un altre mereix la mateixa pena que esguerrar una bandera.

El delicte d'ultratatge a la bandera tipificat en el vigent codi penal espanyol és més propi dels imperis colonials del segle XVIII que no pas d'un estat democràtic modern que se suposa és l'espanyol. Amb sentències com la que li han imposat a en Francesc Argemí ens podem qüestionar totalment aquest estat de dret i, a més de la profunda reforma que ha d'abordar breument, el poder judicial hauria de revisar sentències injustes que clamen al cel i que són un veritable abús contra els drets elementals de les persones.

Trobo esperpèntic que encara estigui en actiu un jutge que va fer carrera amb el règim franquista car la neutralitat que ha de palesar perilla pel seu passat sospitós i poc democràtic. Així que no és estrany que sa senyoria hagi abusat en la interpretació del codi penal per les conegudes posicions polítiques de l'acusat. Algú del Consell General del Poder Judicial l'hauria d'haver recusat per apartar-lo del cas.

Al igual que diu en Toni Soler en La Vanguardia de diumenge passat, a servidor els abusos de tota mena li produeixen al-lèrgia i, per tant, m'he de mocar amb qualsevol drap malgrat la peça tèxtil estigui estampada amb unes franges de colors que puguin dur-me a la presó.

Llibertat per a en Franki!

dimecres, 30 d’abril del 2008

Missatge de la Independència

Hola, sóc la Independència. Et vull conèixer i vull que em coneguis. Pren-te el temps que calgui, sigues imaginatiu, sigues obert, transparent, no perdis l'equilibri. Somriu, coneix la teva joventut, la teva terra, el teu temps, aprofita la teva experiència. Vull veure't savi, vull veure't jove, vull veure totes les teves cares. I per últim, no siguis egoista, sigues generós, que no jugues sol.



Hola sóc la Independència i m'adreço a tu perquè el 2014 tenim una cita. No sóc un caprici ni una fantasia, sóc el teu futur. No m'importa el teu nom, ni d'on vens, vull la teva il-lusió, vull confiança, vull compromís. És una cita molt exigent però val la pena, t'ho asseguro: ens espera un futur millor i més lliure!



dimarts, 29 d’abril del 2008

Balances fiscals: cornuts i pagar el beure

En aquests moments tan decisius en què el Principat ha de negociar el sistema de finançament amb l'Estat per fer efectiu el manament legal que marca l'Estatut d'Atonomia, fóra una bona recomanació fer-li una ullada a l'estudi elaborat per la Fundació Josep Irla sobre les balances fiscals. Les dades que aporten es basen en les publicades per la Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS) que fa servir la metodologia de flux monetari per al càlcul de les despeses. De la seva lectura es desprèn la conclusió que els territoris de llengua catalana de l'Estat espanyol contribueixen com ningú al benestar dels seus veïns espanyols. Som els financers de les polítiques públiques de territoris que ens han maltractat històricament i que encara avui ho continuen fent. Serveixi d'exemple el següent: els catalans del Principat vàrem aportar a l'Administració General de l'Estat en finalitzar el 2005 més de 2.622 € per habitant mentre els ciutadans de l'artificial comunitat de Castella i Lleó varen rebre de la mateixa administració 2.579 €. Sobren comentaris.

En aquest sentit, resulta igualment interessant l'article que fa 2 setmanes publicava Vilaweb sobre aquest tema en què s'entrevistava als economistes Ramon Tremosa i Elizenda Palazuie especialment sensibilitzats amb aquesta llosa imposada pel Regne d'Espanya que és el dèficit fiscal.

En la negociació bilateral sobre el finançament que ha d'afrontar abans que acabi l'estiu la Generalitat de Catalunya resulta del tot necessari la publicació oficial de les balances fiscals per Comunitats Autònomes per part de l'administració central. Ha estat una reivindicació antiga dels diversos executius que han ocupat el Palau de la Generalitat però des de Madrid sempre han sabut tirar pilotes fora. Ara ja no poden escapolir-se. Si més no això sembla que passarà després del compromís assolit pel Sr. Zapatero de publicar les balances fiscals durant una de les seves intervencions en el debat d'investidura del Congrés dels diputats. Complirà, finalment, alguna de les seves promeses?

No obstant, tan o més important que la publicació de les balances fiscals és la metodologia de càlcul que s'ha emprat per a calcular-les donat que existeixen bàsicament 2 models diferents: segons el criteri de flux monetari o el de flux de beneficiari. Tots els experts en la matèria coincideixen en què el més correcte per al seu càlcul és el primer dels models o criteris.

Però, a més de la metodologia de calcul, quin hauria de ser l'origen i quines les dades publicades a les balances fiscals? Si ZP vol complir el seu compromís, les dades a què fem referència haurien d'incloure tota la informació liquidada per comunitats autònomes que està a disposició de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat. La seva publicació no és gens complicada i no es poden al-legar qüestions tècniques per a la seva no-difusió com tantes vegades a dit el Sr. Solbes. Únicament és un tema de transparència i voluntat política.

Sembla que si l'Estat sempre ha estat contrari a fer públiques aquestes xifres podem pensar que les estimacions de la Fundació Irla no han d'estar massa allunyades de la realitat i que quedarà en evidència la nostra particular solidaritat catalana amb les terres de sud-oest enllà. Així que, com diu el professor de teoria econòmica Ramon Tremosa, "no reconèixer el dèficit fiscal farà que tot nou model de finançament sigui inestable."

Algunes dades per a reflexionar:

-> respecte al dèficit fiscal
  • De les 19 autonomies de l'Estat, les catalanes són clarament "solidàries" amb la resta de comunitats espanyoles. Així, del sistema de finançament autonòmic, 11 autonomies surten clarament beneficiades (Andalusia, les dues castelles o Extremadura per exemple) mentre les catalanes en surten ben escaldades (veure els 2 punts següents)
  • Així que el dèficit fiscal durant l'any 2005 per als territoris dels Països Catalans sota la jurisdicció administrativa de l'Estat espanyol fou de -24.650 milions d'€. Aquest dèficit es distribuí de la següent manera en milions d'€: Principat (-18.595), Illes Balears (-3.887), País Valencià (-2.168)
  • Per al mateix any la peculiar "solidaritat catalana" que entén l'Estat es traduí en superàvit de milions d'€ per a determinades CC.AA. Les xifres en positiu es distribuïren de la següent manera entre algunes d'aquestes: Andalusia (+13.997), Castella i Lleó (+6.509), Extremadura (+3.252), Múrcia (+1.616)
  • El dèficit per a la nació catalana equival a més de 1.916 € per habitant i any. Els campions de la solidaritat catalana són els ciutadans de les Illes (-3.893 €, els primers del rànquing de l'Estat), seguit pels del Principat (-2.622 €) i els del País Valencià (-454 €)
-> respecte a l'equiparació entre el dèficit fiscal i els pressupostos públics
  • El pressupost del govern del Principat per a l'any 2005 fou de 20.706 milions d'€. És a dir, el dèficit fiscal representà gairebé el 90% de la despesa pública de la Generalitat de Catalunya i, per tant, si ens haguéssim lliurat de la sangonera de la LOFCA (Llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) aquell any el pressupost de la Generalitat hauria sortit quasi de franc.
  • Prenent com a exemple el punt anterior, queda clar que els catalans estem fiançant les polítiques públiques d'altres territoris. Per alguna cosa serà que les comunitats espanyoles beneficiades per la LOFCA ens volen (*) saber ben espanyols i tenen aversió al replantejament del finançament autonòmic.
-> respecte al pes dels Països Catalans en l'economia espanyola
  • L'aportació al PIB de l'Estat espanyol per part dels Països Catalans supera el 31 % (segons dades de La Caixa per a l'any 1999). Per territoris aquest percentatge quedaria distribuït de la següent manera: Principat (18,7%), País Valencià (9,8%), Illes Balears (2,5%). Serveixi com a comparació l'aportació que fan al PIB espanyol les CC.AA. de Madrid (17,4%) i Andalusia (13,9%) que se situen en segon i tercer lloc en el rànquing per aportació de riquesa a l'economia espanyola.
  • D'aquestes dades podem comprovar com gairebé la 1/3 part de la riquesa de l'estat l'aporten els territoris de llengua catalana i que per això, imagino, es deriva la peculiar estima i apreci que ens tenen els espanyols (*).
(*) Tanta estima i apreci que no volen sentir a parlar de deixar-nos anar de cap de les maneres no fos cas que es quedessin sense la vaca per munyir que els procura la ració de lactis tan necessària per a la seva mainada. És la mateixa estima i apreci que els cotoners americans del segle XVIII tenien pel personal de color -llegiu esclaus- que els hi treballaven les seves plantacions (serveixi d'exemple).

divendres, 11 d’abril del 2008

Ni oblit ni perdó: 15 anys sense Guillem Agulló

Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 -Montanejos a l'Alt Millars, 1993) era un jove valencià, militant en moviments nacionalistes d'esquerres, que va morir assassinat l'11 d'abril de 1993.

La matinada de l'11 d'abril de 1993, Guillem Agulló va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada, a mans d'un grup de joves. Nombroses organitzacions d'esquerres van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia d'extrema dreta i espanyolista. Tots els partits polítics van condemnar els actes menys el PP i Unió Valenciana.

En el judici del cas, fet a Castelló de la Plana l'any 1995, el jutge condemnà un dels acusats, el confès i autor de les ganivetades Pedro Cuevas, a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre la resta del grup. Pocs dies després, un dels acusats, Juan Manuel Sánchez, participà en una agressió amb navalla al barri del Carme de València. Dels 14 anys de condemna, Pedro Cuevas en complí 4 a presó, i, per a les eleccions autonòmiques del 27 de maig de 2007 es presentà a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional en el número 4 per Xiva [1].

El judici fou controvertit, i originà força polèmica entre els mitjans de comunicació valencians. El jutge acceptà un estrany testimoni ‘X’, presentat per la defensa, que declarà sota secret. Maulets, que exercia l'acusació popular, es retirà del judici.
Anys després es continuà homenatjant-lo i quan es compliren deu anys de la seua mort hi hagueren diverses manifestacions. D'altra banda, diversos grups de música han anat fent cançons per a homenatjar-lo, com ara: "No tingues por" (Obrint Pas), "Company Guillem" (Opció k-95), "11 d'abril" (Greska), o "Soldats catalans" (Orgull Roig).
PD: De la wikipedia