dimecres, 30 d’abril del 2008

Missatge de la Independència

Hola, sóc la Independència. Et vull conèixer i vull que em coneguis. Pren-te el temps que calgui, sigues imaginatiu, sigues obert, transparent, no perdis l'equilibri. Somriu, coneix la teva joventut, la teva terra, el teu temps, aprofita la teva experiència. Vull veure't savi, vull veure't jove, vull veure totes les teves cares. I per últim, no siguis egoista, sigues generós, que no jugues sol.



Hola sóc la Independència i m'adreço a tu perquè el 2014 tenim una cita. No sóc un caprici ni una fantasia, sóc el teu futur. No m'importa el teu nom, ni d'on vens, vull la teva il-lusió, vull confiança, vull compromís. És una cita molt exigent però val la pena, t'ho asseguro: ens espera un futur millor i més lliure!



dimarts, 29 d’abril del 2008

Balances fiscals: cornuts i pagar el beure

En aquests moments tan decisius en què el Principat ha de negociar el sistema de finançament amb l'Estat per fer efectiu el manament legal que marca l'Estatut d'Atonomia, fóra una bona recomanació fer-li una ullada a l'estudi elaborat per la Fundació Josep Irla sobre les balances fiscals. Les dades que aporten es basen en les publicades per la Fundación de Cajas de Ahorros (FUNCAS) que fa servir la metodologia de flux monetari per al càlcul de les despeses. De la seva lectura es desprèn la conclusió que els territoris de llengua catalana de l'Estat espanyol contribueixen com ningú al benestar dels seus veïns espanyols. Som els financers de les polítiques públiques de territoris que ens han maltractat històricament i que encara avui ho continuen fent. Serveixi d'exemple el següent: els catalans del Principat vàrem aportar a l'Administració General de l'Estat en finalitzar el 2005 més de 2.622 € per habitant mentre els ciutadans de l'artificial comunitat de Castella i Lleó varen rebre de la mateixa administració 2.579 €. Sobren comentaris.

En aquest sentit, resulta igualment interessant l'article que fa 2 setmanes publicava Vilaweb sobre aquest tema en què s'entrevistava als economistes Ramon Tremosa i Elizenda Palazuie especialment sensibilitzats amb aquesta llosa imposada pel Regne d'Espanya que és el dèficit fiscal.

En la negociació bilateral sobre el finançament que ha d'afrontar abans que acabi l'estiu la Generalitat de Catalunya resulta del tot necessari la publicació oficial de les balances fiscals per Comunitats Autònomes per part de l'administració central. Ha estat una reivindicació antiga dels diversos executius que han ocupat el Palau de la Generalitat però des de Madrid sempre han sabut tirar pilotes fora. Ara ja no poden escapolir-se. Si més no això sembla que passarà després del compromís assolit pel Sr. Zapatero de publicar les balances fiscals durant una de les seves intervencions en el debat d'investidura del Congrés dels diputats. Complirà, finalment, alguna de les seves promeses?

No obstant, tan o més important que la publicació de les balances fiscals és la metodologia de càlcul que s'ha emprat per a calcular-les donat que existeixen bàsicament 2 models diferents: segons el criteri de flux monetari o el de flux de beneficiari. Tots els experts en la matèria coincideixen en què el més correcte per al seu càlcul és el primer dels models o criteris.

Però, a més de la metodologia de calcul, quin hauria de ser l'origen i quines les dades publicades a les balances fiscals? Si ZP vol complir el seu compromís, les dades a què fem referència haurien d'incloure tota la informació liquidada per comunitats autònomes que està a disposició de la Intervenció General de l'Administració de l'Estat. La seva publicació no és gens complicada i no es poden al-legar qüestions tècniques per a la seva no-difusió com tantes vegades a dit el Sr. Solbes. Únicament és un tema de transparència i voluntat política.

Sembla que si l'Estat sempre ha estat contrari a fer públiques aquestes xifres podem pensar que les estimacions de la Fundació Irla no han d'estar massa allunyades de la realitat i que quedarà en evidència la nostra particular solidaritat catalana amb les terres de sud-oest enllà. Així que, com diu el professor de teoria econòmica Ramon Tremosa, "no reconèixer el dèficit fiscal farà que tot nou model de finançament sigui inestable."

Algunes dades per a reflexionar:

-> respecte al dèficit fiscal
  • De les 19 autonomies de l'Estat, les catalanes són clarament "solidàries" amb la resta de comunitats espanyoles. Així, del sistema de finançament autonòmic, 11 autonomies surten clarament beneficiades (Andalusia, les dues castelles o Extremadura per exemple) mentre les catalanes en surten ben escaldades (veure els 2 punts següents)
  • Així que el dèficit fiscal durant l'any 2005 per als territoris dels Països Catalans sota la jurisdicció administrativa de l'Estat espanyol fou de -24.650 milions d'€. Aquest dèficit es distribuí de la següent manera en milions d'€: Principat (-18.595), Illes Balears (-3.887), País Valencià (-2.168)
  • Per al mateix any la peculiar "solidaritat catalana" que entén l'Estat es traduí en superàvit de milions d'€ per a determinades CC.AA. Les xifres en positiu es distribuïren de la següent manera entre algunes d'aquestes: Andalusia (+13.997), Castella i Lleó (+6.509), Extremadura (+3.252), Múrcia (+1.616)
  • El dèficit per a la nació catalana equival a més de 1.916 € per habitant i any. Els campions de la solidaritat catalana són els ciutadans de les Illes (-3.893 €, els primers del rànquing de l'Estat), seguit pels del Principat (-2.622 €) i els del País Valencià (-454 €)
-> respecte a l'equiparació entre el dèficit fiscal i els pressupostos públics
  • El pressupost del govern del Principat per a l'any 2005 fou de 20.706 milions d'€. És a dir, el dèficit fiscal representà gairebé el 90% de la despesa pública de la Generalitat de Catalunya i, per tant, si ens haguéssim lliurat de la sangonera de la LOFCA (Llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes) aquell any el pressupost de la Generalitat hauria sortit quasi de franc.
  • Prenent com a exemple el punt anterior, queda clar que els catalans estem fiançant les polítiques públiques d'altres territoris. Per alguna cosa serà que les comunitats espanyoles beneficiades per la LOFCA ens volen (*) saber ben espanyols i tenen aversió al replantejament del finançament autonòmic.
-> respecte al pes dels Països Catalans en l'economia espanyola
  • L'aportació al PIB de l'Estat espanyol per part dels Països Catalans supera el 31 % (segons dades de La Caixa per a l'any 1999). Per territoris aquest percentatge quedaria distribuït de la següent manera: Principat (18,7%), País Valencià (9,8%), Illes Balears (2,5%). Serveixi com a comparació l'aportació que fan al PIB espanyol les CC.AA. de Madrid (17,4%) i Andalusia (13,9%) que se situen en segon i tercer lloc en el rànquing per aportació de riquesa a l'economia espanyola.
  • D'aquestes dades podem comprovar com gairebé la 1/3 part de la riquesa de l'estat l'aporten els territoris de llengua catalana i que per això, imagino, es deriva la peculiar estima i apreci que ens tenen els espanyols (*).
(*) Tanta estima i apreci que no volen sentir a parlar de deixar-nos anar de cap de les maneres no fos cas que es quedessin sense la vaca per munyir que els procura la ració de lactis tan necessària per a la seva mainada. És la mateixa estima i apreci que els cotoners americans del segle XVIII tenien pel personal de color -llegiu esclaus- que els hi treballaven les seves plantacions (serveixi d'exemple).

divendres, 11 d’abril del 2008

Ni oblit ni perdó: 15 anys sense Guillem Agulló

Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1975 -Montanejos a l'Alt Millars, 1993) era un jove valencià, militant en moviments nacionalistes d'esquerres, que va morir assassinat l'11 d'abril de 1993.

La matinada de l'11 d'abril de 1993, Guillem Agulló va morir a Montanejos, a l'Alt Millars, assassinat d'una ganivetada, a mans d'un grup de joves. Nombroses organitzacions d'esquerres van denunciar que el mòbil del crim havia estat polític, ja que els joves que van intervenir en l'assassinat eren coneguts per la seva ideologia d'extrema dreta i espanyolista. Tots els partits polítics van condemnar els actes menys el PP i Unió Valenciana.

En el judici del cas, fet a Castelló de la Plana l'any 1995, el jutge condemnà un dels acusats, el confès i autor de les ganivetades Pedro Cuevas, a 14 anys de presó per homicidi i va absoldre la resta del grup. Pocs dies després, un dels acusats, Juan Manuel Sánchez, participà en una agressió amb navalla al barri del Carme de València. Dels 14 anys de condemna, Pedro Cuevas en complí 4 a presó, i, per a les eleccions autonòmiques del 27 de maig de 2007 es presentà a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional en el número 4 per Xiva [1].

El judici fou controvertit, i originà força polèmica entre els mitjans de comunicació valencians. El jutge acceptà un estrany testimoni ‘X’, presentat per la defensa, que declarà sota secret. Maulets, que exercia l'acusació popular, es retirà del judici.
Anys després es continuà homenatjant-lo i quan es compliren deu anys de la seua mort hi hagueren diverses manifestacions. D'altra banda, diversos grups de música han anat fent cançons per a homenatjar-lo, com ara: "No tingues por" (Obrint Pas), "Company Guillem" (Opció k-95), "11 d'abril" (Greska), o "Soldats catalans" (Orgull Roig).
PD: De la wikipedia

dijous, 28 de febrer del 2008

Un altre cas de persecució al català

El català és llengua pròpia i oficial a les Illes Balears; així es dedueix de l'Estatut d'Autonomia de les Illes tot fent exercici del dret constitucional recollit a l'article 3 de la norma vigent suprema del Regne d'Espanya. Ara, després del que passà a Maó on 2 ciutadans són acusats de "Falta de desobediencia a autoridad" per dirigir-se a funcionaris del cos de la Policia Nacional en llengua catalana, tornem a comprovar com les lleis als ciutadans dels Països Catalans, sobre tot si són promulgades per iniciativa del Parlament espanyol, de ben poca cosa ens serveixen. La notícia pot seguir-se amb més detall a vilaweb o al diari avui.

Ja ho digué en Carod:

"Fa 300 anys que se'ns pixen a sobre i ens volen fer creure que plou. Doncs no plou. Visca Catalunya lliure"

dijous, 22 de novembre del 2007

L'Audiència nacional espanyola i els drets lingüístics dels catalans

Els drets lingüístics dels catalans recollits en la legislació espanyola serveixen per alguna cosa? Realment es poden exercir davant del poder judicial espanyol o únicament serveixen per fer bonic però són a la pràctica inaplicables?

Una vegada més els fets ens demostren que totes les disposicions de l'ordenament jurídic vigent que fan referència als drets lingüístics són paper mullat. Sinó, com pot ser possible que en el judici celebrat dimarts a l'Audiència Nacional espanyola per la crema de fotos del rei els encausats no hagin pogut fer valer els drets que garanteix l'Estatut autonòmic del Principat davant del poder judicial?

Recordem que l'Estatut Autonòmic de Catalunya (EAC) en els seus articles 32 i 33 recull els drets dels catalanoparlants davant les administracions públiques i les institucions estatals. En concret, l'article 32 especifica que les persones tenen dret a no ésser discriminades per raons lingüístiques i que els actes jurídics fets en qualsevol de les dues llengües oficials tenen, pel que fa a la llengua, validesa i eficàcia plenes. Tanmateix l'article 33.2 diu que totes les persones en les relacions amb l’Administració de justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics tenen dret a utilitzar la llengua oficial que elegeixin en totes les actuacions judicials, notarials i registrals.

També caldria recordar que l'Audiència nacional espanyola, malgrat les seves sales estiguin ubicades a la ciutat de Madrid, no són uns jutjats ordinaris de la Comunitat de Madrid sinó que ho són per a tot l'Estat i han de conèixer de tots els temes per als quals es competent (terrorisme, defensa de les institucions, etc). És el primer òrgan judicial que pot requerir als ciutadans sobre aquests temes i, per això, se sol dotar de mecanismes per a què es puguin fer efectius els drets de les altres llengües oficials que hi ha a l'Estat espanyol diferents a la castellana. No obstant, és esperpèntic que en ple segle XXI encara funcioni un òrgan judicial tan anacrònic com aquest que hereta el "Tribunal de Orden Público" del sistema franquista que fou creat amb finalitats únicament repressives contra l'oposició al règim.

Respecte del procés judicial, resultava surrealista, i fins i tot podríem parlar de situació còmica de no ser per les conseqüències penals que es deriven per als acusats, comprovar com el jutge José María Vázquez Honrubia se'n feia creus i no entenia el perquè de la tossuderia dels acusats de voler declarar en català quan per la seva edat ho podien fer en castellà ("-Usted Sr. Roura qué edad tiene? -Un ciudadano español con 30 años conoce y ha tenido tiempo de saber castellano (...) por lo que no ha lugar un servicio de traducción simutanea", o una cosa similar li va etzibar a en Jaume Roura).

El jutge rebutjà l'assistència de traductor sol-licitada per la defensa en considerar que: el judici se celebrava en la CC.AA. de Madrid, en què el català no és llengua oficial; aplicà l'article 3 de la Constitució que obliga els ciutadans espanyols a conèixer el castellà; i fa una lectura literal d'una disposició de la Llei del Poder Judicial que indica que la llengua emprada per l'òrgan central judicial serà el castellà.

Però, cal saber i tenir present que l'Audiència nacional té jurisdicció a tot l'Estat espanyol i, per tant, ha de disposar d'un servei de traducció per fer valer i garantir els drets lingüístics dels ciutadans que emprin llengües cooficials si així ho sol-liciten. És per això que en molts dels judicis en què han hagut ciutadans bascos encausats pels mateixos tribunals s'han fet servir els serveis d'un traductor per tal que es pogués intervenir i declarar en euskera. Clar que, comprovada la decisió del Sr. Vázquez Honrubia, imagino que ses senyories els de la toga deuen considerar el català una llengua sense cap mena de reconeixement oficial i de rang inferior a la parlada, per exemple, per bona part de la població dels territoris bascos.

Respecte la sentència, és un tant paradoxal l'actitud cínica, de magananimitat i de falsa venevolència del Sr. Vázquez, que se suposa que pertany al sector progressista dels jutges, en imposar una multa econòmica tot recordant que podria imposar pena de 15 mesos de presó. Cinisme total, com si el Jaume Roura i l'Enric Stern li haguessin de donar les gràcies!

Per tot plegat: no es compleixen els drets lingüístics dels catalanoparlants davant del poder judicial i l'Administració central de l'Estat emparats a l'EAC, es vulnera el dret a la tutela judicial efectiva, es comet un error de forma i, per tant, el Tribunal Suprem hauria de declarar nul el judici de dimarts quan l'advocat defensor, Benet Salellas, recorri la sentència.

dimecres, 14 de novembre del 2007

El sàtrapa constitucional

En Vicent Partal en la columna de dilluns a Vilaweb apunta les veritables causes de l'estirabot de Joan Carles I en la cimera iberoamericana del cap de setmana passat a Santiago de Xile. No hauríem de quedar-nos únicament amb l'esperpèntic i poc dialogant "Per què no calles?" adreçat al cap d'estat veneçolà, car inclús resulta més despectiu i irrespectuós el gest d'aixecar-se de la taula durant la posterior intervenció del president de Nicaragua Daniel Ortega. Darrera de tot plegat s'amaguen intencions molt espúries de la diplomàcia espanyola en defensa dels interessos de les empreses del regne que estan desplegades per tota l'Amèrica llatina. El gest del monarca suposa l'evidència de la manca d'encaix de les polítiques empresarials espanyoles en els països de tendència socialista i la fi de l'entesa cordial i fidel dels que un dia foren governs liberals amb l'espanyol.

Les crítiques i el malestar demostrat en la cimera per part dels mandataris de Nicaragua, Argentina, Bolívia o Veneçuela estan del tot justificats per la més que dubtosa gestió, el deficient servei ofert i els impactes mediambientals que les companyies espanyoles produeixen en tots aquells països. L'obligació del cap de l'Estat, del president del govern espanyol i de la seva diplomàcia és transmetre aquestes queixes als responsables d'aquestes empreses i, si no volen disculpar-se, almenys callar. Ans al contrari, amb la seva actitud de resposta i defensa aferrissada de l'actuació de certes empreses privades fan mal pensar dels veritables interessos que hi tenen del tot allunyats dels que s'espera que tinguin com a representants dels poders públics que són.

L'actitud demostrada durant la cimera pel monarca espanyol sense guardar les mínimes normes d'educació, en tutejar al cap d'estat d'un altre país tot fen-lo callar de manera desafiant o desplantar a un altra durant la seva intervenció, palesa la dels sàtrapes absolutistes del segle XVIII i no l'esperada pel màxim representant d'un Estat modern i democràtic. Malgrat, de fet, l'arrogància demostrada és del tot coherent amb la línia d'actuació clàssica de la seva dinastia.

Els mitjans de comunicació de per aquí estant explotant l'incident com a espectacle mediàtic de manera del tot superficial sense aprofundir en els fons de la qüestió: la crisi diplomàtica entre el Regne d'Espanya i molts dels països iberoamericans. No obstant, amb certa habilitat per part de la casa reial, ahir es va fer pública la separació de la infanta Helena amb el seu consort per donar més carnassa als mitjans i desviar l'atenció de la crisi institucional que pot suposar la incompetència diplomàtica d'aquest sàtrapa constitucional.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Algunes dades sobre el tràfic d'armament a l'EE

A propòsit de les primeres "Jornades per al debat per una banca desarmada" celebrades a la Universitat Pompeu Fabra, deixo sobre la taula algunes dades i reflexions respecte aquest assumpte tant trist i no tan llunyà que de ben segur com a ciutadania, amb una actitud de consum responsable, podríem capgirar:
  • L'Estat espanyol (EE) és la vuitena potència mundial pel que fa a l'exportació d'armament amb un negoci durant el 2006 de gairebé 800 milions d'€. Tanmateix, l'EE és el principal agent exportador d'armes lleugeres amb destinació al continent africà.
  • El negoci de les armes, a més de causar guerres, utilitza paradisos fiscals per esquivar el pagament d'impostos. De forma global, el frau fiscal representa el 10 % del PIB mundial.
  • Malgrat estar tipificat com a delicte en el codi penal, en l'informe anual que emet la Fiscalia General de l'Estat no consta cap actuació per part d'aquesta organisme contra el tràfic d'armament. Per tant, el ministeri fiscal no persegueix aquest delicte segons allò que es desprèn de la lectura de la seva memòria anual: en el Regne d'Espanya el negoci il-legal d'armes gaudeix de total impunitat.
  • El marc legal espanyol en què s'encabeix la indústria d'armes és insuficient i de segon nivell o reglamentari, decret administratiu del 1994. Encara no s'ha promulgat cap normativa amb rang de llei sobre aquesta matèria malgrat l'existència d'un projecte de llei que no se sap quan entrarà en vigor. O sigui, hi ha un cert buit legal i laxitud respecte de les condicions que han de complir els agents que comercien amb aquest tipus de productes.
  • El govern de l'Estat actua sovint com a mer agent comercial de les firmes d'armament espanyoles en les seves relacions diplomàtiques amb altres països: cas de l'ex-ministre Bono promocionant i venent tancs Leopard durant una visita oficial a Veneçuela.
  • Ja que el benefici del negoci de les armes és molt generós, les principals firmes bancàries espanyoles tenen interessos directes en el tràfic d'armes: participen accionarialment en la indústria relacionada amb l'armament; financen a crèdit aquest sector; intervenen en les operacions d'exportació.
  • En els informes sobre l'anomenada "Responsabilitat Social Corporativa" (RSC) del sector financer no es reflexen les activitats d'inversió en armament. La RSC de la banca no deixa de ser un simple mecanisme de màrqueting i de rentada de cara de les veritables activitats especulatives i poc ètiques en què intervenen.
  • Si la banca convencional no respecta un mínim codi ètic empresarial -en participar en la venda d'armament que tanta injustícia, patiment i mort provoca per arreu- hauran de ser els seus usuaris qui realment vetllin per la RSC dels seus estalvis: transferint recursos i dipòsits propis cap a projectes financers veritablement ètics (banca ètica).
Per a més informació sobre la implicació de la banca espanyola en el negoci de les armes consulteu el web de la campanya "BBVA sense Armes".