L'espectacle lamentable de mercadeig del Tribunal Constitucional que estem presenciant últimament està posant en evidència de l'opinió pública internacional l'anquilosat, poc democràtic i contradictori model constitucional del Regne d'Espanya. Qualsevol tribunal constitucional del món, en tant que òrgan d'arbitri que vetlla per la coherència de lleis i reglaments emanats de textos constitucionals, ha de poder demostrar rigor, prestigi i, fonamentalment, independència. Malauradament en l'actualitat cap d'aquestes 3 premisses enunciades abans es donen en aquest òrgan. La independència és del tot absent quan els seus membres estan totalment polititzats i a disposició dels designis dels 2 grans partits polítics que, no obstant i per alguna cosa, els varen proposar.
La lluita entre els magistrats d'aquest alt tribunal consisteix en anul-lar a aquells de tendència política contrària per tal d'imposar-se en els plens i, per tant, controlar l'òrgan mateix. Fins ara la direcció quedava de part del PSOE en disposar dels favors de la presidenta Maria Emília Casas i el seu vot de qualitat que desfeia l'empat tècnic entre els 6 membres pro-PP i 6 pro-PSOE. L'objectiu dels conservadors era, de feia temps, molt clar: capgirar la tendència ideològica del Tribunal amb l'objectiu inequívoc de tombar l'Estatut autonòmic de Catalunya davant dels recursos d'inconstitucionalitat presentats pel PP que a aquest òrgan li toca resoldre.
En dret administratiu no tenen la mateixa consideració els reglaments, les lleis, les lleis orgàniques i els estatuts d'autonòmia. No obstant, en el model constitucional espanyol, que en part respecta aquest axioma, els estatuts autonòmics de les comunitats històriques també són considerats meres lleis orgàniques i, per tant i aquí està el parany, queden subjugades a l'arbitri del Tribunal Constitucional. De res haurà servit el referèndum de ratificació per part del poble de Catalunya d'un estatut de per si ple de renúncies i retallat si el Constitucional el considera allunyat de l'esperit de la Carta Magna del 78. Així que el petit acte de sobirania popular exercit des del Principat el juny del 2006 quedarà anorreat per aquesta mena de consell de savis enclaustrats en un búnquer daurat que disposen del poder de decidir el que convé o no convé a la ciutadania. Alguna cosa falla quan una llei votada en referèndum pel poble ha de sotmetre's a posteriori a veredicte i vist-i-plau d'un tribunal tal i com queda recollit en el titol IX constitucional. I d'això en diuen al Regne d'Espanya democràcia?
Ai, no m'estranya que la dreta cavernària hagi estat i estigui tan a gust amb aquesta "constitució democràtica" quan es convertí des del seu inici en la fidel expressió "del atado i bien atado" de què presumia el cap de l'estat de l'antic règim respecte del futur de les possessions del seu feu en el moment que ell faltés.
El sistema constitucional espanyol té una història ja prou dilatada com perquè pugui reforma-se i superar la rigidesa i contradiccions que els constituents de la transició van imposar en aquell context ple de pors i incerteses. No obstant, al partit espanyol autodefinit com a progressista li fa pànic una reforma en profunditat i únicament es planteja, en total sintonia amb el PP, modificar molt parcialment algunes disposicions com ara les referents a la successió del cap de l'Estat per evitar la desigualtat de gènere o introduir una breu reforma del Senat. Tot plegat, maquillatge però sense canviar allò que és substancial del model d'Estat.
La progressia espanyola porta més de 40 anys venent-se per arreu del món com a classe política solvent i amb capacitat de transformar i modernitzar un estat espanyol basat en models rancis i antics. Que valgui com a exemple la famosa frase del jacobí Alfonso Guerra que reblava allò de "a España no la va a conocer ni su puta madre!" en un dels mítings de la campanya electoral del 1982 que els catapultà fins a la Moncloa. Però, realment aquesta classe política és transformadora i la societat espanyola pot ser considerada oberta i amb capacitat per encabir transformacions?
A vista d'un observador internacional, el tarannà democràtic de la ciutadania espanyola podria ser avaluat en tant demostrés capacitat per impulsar una veritable reforma del seu text constitucional en forçar a la seva classe política perquè ho fes possible. La mentalitat oberta i democràtica dels espanyols quedaria demostrada quan, sense complexos, modernitzessin les estructures de l'estat, es plantegessin el manteniment de la monarquia com a model polític, reconeguessin la plurinacionalitat dels seus dominis i respectessin el dret a decidir de les nacions sense estat que històricament han sotmès. Em temo que si això es produís ja no estaríem parlant d'Espanya perquè, lamentablement, en el pòsit últim de la ment de l'espanyol queda sempre quelcom d'intransigent, poc flexible i tancat.
La creació o fundació d'una Espanya federal seria un fet inèdit en la seva curta història com a estat i, pel que estem veient, gairebé impossible. Per tant, per a la nació catalana el sistema constitucional espanyol dóna el que dóna i cal que se'n surti sense demora si no vol restar emmanillada presenciant amb resignació la seva premeditada i orquestrada aniquilació per part dels seus captors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada